Les conxorxes

Fa dies que corre –per les xarxes socials– un vídeo del professor Gay de Liébana. Malgrat que algú el pugui acusar de groller, dir que som en un país de “xoriços” equival a reflectir la realitat. “Enlloc no hi ha un pam de net.” D’aquest adagi no se n’escapa cap grup polític. N’hi ha de tots els colors. Tampoc no cal donar noms.

Darrerament, amb la pandèmia, ho estem veient amb allò que algun col·lega qualifica de “vacunajetas”. Fent servir els “galons” d’algun càrrec, s’han colat matusserament –amb nocturnitat i traïdoria– passant davant de grups de risc. Dit altrament, parlo de “conxorxes”: acords, nyaps, tripijocs, martingales o plans secrets per assolir algun “pelotazo”. En qualsevol partida, tanmateix, la il·legalitat o el prejudici envers d’altres són eixos que presideixen l’activitat delictiva. Com que el “crim perfecte” no existeix, si els enxampen tenen la barra d’implorar la tècnica de la presumpció d’innocència (in dubio, pro reo), inviolabilitat parlamentària o altres excuses de mal pagador. Deuen pensar que ens poden enredar perquè ens llepem el dit…

Què ho fa que la darrera finalitat de totes aquestes activitats s’orienta a l’assoliment del diner fàcil i a cabassos. Entenc que són una trepa de capsigranys, tal com sona, en majúscula. No els paga ningú per a pensar que el cementiri és ple de gent a la qual el sobreeixidor dinerari els vessava? Quina llàstima que no sigui possible –en morir– de posar, dins del taüt del difunt, un talonari de xecs i un bolígraf per a disposar dels molts zeros –a la dreta– del seu compte corrent. D’aquest tipus de malifetes n’hi ha amb arrels polítiques, financeres, sanitàries o de qualsevol altre vessant. En aquest punt, se m’acut la metàfora d’una bestiola que encaixa –de ple– amb aquest tipus de personatges fastigosos: els voltors. “Voltors i milans, són tots cosins germans.” Uns i altres són aus de carronya, rapinyaires. De rebuig. Aquesta claca de gentussa no mereix altra cosa que menyspreu. Vull perdre’ls de vista per sempre més. En una època en la qual van tan mal dades, només ens faltava encara topar amb algun d’aquests espavilats que s’entesten a no abandonar el vaixell (la moma política)... Una manera esperpèntica d’allargar l’agonia judicial, a l’espera de la prescripció o la pròpia mort. Al cap i a la fi, “morta la cuca, mort el verí”.

Cal foragitar el mamoneig de tots aquests que se la mamen tan dolça i fer cau i net. En això consisteix la tabula rasa del meu pla per acabar amb la plaga de les conxorxes. En cloure el meu article, confesso que m’he fotut un fart de riure quan un dels candidats dels comicis del 14-F ha emprat aquest mot. Vull pensar que un 95% d’electors no tenien idea del que significava.