El vot de la il·lusió

Diumenge van celebrar-se les eleccions a Catalunya, i quan aquest escrit surti publicat ja es coneixeran els resultats i les alternatives per formar govern.

Aquest cop la campanya electoral ha estat condicionada per la pandèmia, però sembla que els discursos i les maneres no han canviat.

Afortunadament, no he seguit gaire les notícies al respecte, així com tampoc la campanya electoral, potser perquè en la situació que estem vivint hi ha temes que em semblen més interessants. Potser perquè crec que aquestes eleccions s’haurien pogut ajornar uns mesos per qüestions sanitàries i, de retruc, per obtenir un major nombre de participació, ja que probablement diumenge haurà estat de les més baixes de la història.

Tot i això, l’altre dia fent zàping em va sortir el debat dels aspirants a la presidència de la Generalitat a La Sexta. I, un cop que hi havia arribat, vaig fer l’esforç d’escoltar una estona el que deien. O el que no deien, perquè, un cop feta la ronda sencera, és a dir, sentir cadascun d’ells un parell de minuts, no em va quedar més remei que tornar a canviar de canal i intentar buscar alguna altra cosa més entretinguda.

La presentadora i moderadora, Ana Pastor, els preguntava sobre la gestió de la Covid, mentre els representants polítics seguien embrancats en acusacions anteriors inútils, de si jo havia dit això o allò, discussions sobre si s’agredien o no verbalment i altres debats que ni recordo.

Tots contra tots i campi qui pugui, amb la vehemència d’uns i el fer l’estàtua d’altres, però sempre anant al que volien dir, o sobre que s’havien enganxat. Cap d’ells parlant del tema proposat. Patètic i fins i tot vergonyós. I, sobretot, inaguantable.

Per posar un símil esportiu: com un partit de futbol de pati de col·legi amb infants de quatre o cinc anys, amb la petita gran diferència que els menuts fan el que poden amb il·lusió, però sense cap ordre, ni intenció, mentre que els grans, els polítics, ho feien defensant un ideari sense tenir en compte la situació actual. Cadascú a la seva.

Els independentistes tirant-se pedres a les seves teulades, els nacionalistes espanyols també a pedrada neta i els d’esquerres a veure qui la deia més grossa. El que compta és guanyar alguns vots de l’altre, encara que sopin a la mateixa taula.

Com a rerefons, una situació difícil a causa de la pandèmia i de tot l’enrenou polític dels últims anys. Tan difícil és sentir veus conciliadores? Algun argument del tipus unim-nos contra la pandèmia, corregim i arreglem els problemes del passat, comencem a construir un futur millor per on sigui, etc.

Perquè la lliçó és aplicable a Andorra i a la resta d’Espanya i a altres estats. Ara és hora d’unir, no de dividir. Ara és hora de replantejar-se moltes coses, però no de fer espectacles lamentables i patètics que recorden més un programa de xafardeig o de discussió esportiva. No calen tampoc grans oradors ni intel·lectuals, però una mica de coherència, de sentit comú i, sobretot, d’il·lusió serien d’agrair.