Bé per Canillo

L’acord entre el comú de Canillo i casa Roig pel lloguer de les instal·lacions del Palau de Gel és una notícia bona i esperançadora, malgrat la posició d’enroc poc elegant protagonitzada pel comú en deixar vèncer el termini de l’anterior contracte sense una projecció decidida per mantenir el complex esportiu i lúdic obert. Una mena de desídia i girar-s’hi d’esquena, tant cap a la propietat, casa Roig, com cap al conjunt de la parròquia de Canillo. Ara, amb el contracte de lloguer ja signat, a un preu assumible i actualitzat, i amb un termini prou llarg i còmode, la gent de Canillo pot respirar sense l’angoixa de què passaria si finalment l’acord entre les parts no hagués estat possible. Ara només cal posar fil a l’agulla i emprendre amb ganes i de manera assenyada una nova etapa del conjunt del Palau de Gel. És un bé per a Canillo i un bé per a tot el país, un bon pas.

De passos com aquest se n’haurien de fer cada cert temps, per ventar els aires covats i obrir finestres i balcons. A totes les parròquies hi trobaríem realitats més o menys complicades de gestionar, que no cal que siguin tractes prenyats de resolució legal àrdua i embicada, que cal redreçar amb paciència i negociacions. Més aviat hi trobem situacions afectades per una inèrcia que s’arrossega d’anys i atueix i fa anar a ralentí tot el sistema. Naturlandia, a la parròquia de Sant Julià de Lòria, n’és l’exemple més evident. En aquest cas, no hi ha privats pel mig, però l’entramat financer i logístic necessita un pas ferm fet pel comú, consensuat i amb el suport de la gent de Sant Julià, un pas per desencallar la dinàmica i enfilar el bon camí.

A Andorra la Vella, com a capital que és i amb una densitat urbana molt alta, hi trobem la manca d’espai de titularitat pública per encabir-hi equipaments necessaris on poder celebrar fires, activitats i espectacles culturals sense haver d’hipotecar aparcaments i estar muntant i desmuntant escenaris i envelats. En aquest cas, en no haver-hi ja les instal·lacions en un indret, com és el cas del Palau de Gel a Canillo i Naturlandia a Sant Julià, el pas endavant comporta una més alta sensibilitat i reflexió, perquè un cop determinat el lloc on bastir-hi el complex polivalent ja no se’l podrà tocar en molts anys. La pressa, en aquest cas, tot i la necessitat imperiosa, no és bona consellera i potser val més seure i sospesar totes les possibles ubicacions, segurament escasses, abans de tirar pel dret. Amb l’exemple fracassat de l’edifici The Cloud, la lliçó, encara que potser no apresa del tot, com a mínim ens hauria de sonar i així valorar ser assenyats.

Altres situacions que requereixen bones dosis de seny volen també pels cels de la capital, guardada per Carroi des de fa milers d’anys, abans i tot de posar els humans el peu a la vall d’Andorra. El projecte de telefèric fins a Carroi, cas que es faci realitat, pot ser un gran què, un gran bé per a Andorra la Vella, però si per aquelles maneres ambicioses de procedir s’allarga cap a les pistes de Pal, automàticament la Massana perdrà pistonada com a peu de pistes. El dilema està servit: més esquiadors a Pal, que a l’hora de la veritat potser l’increment no seria tant, i menys gent als establiments hostalers de la Massana. Això són faves comptades, perquè si agafen el telefèric a Andorra la Vella podem suposar que no faran nit o passaran la resta del dia, després d’esquiar, a la Massana. D’altra banda, un dels al·licients més preuats dels miradors panoràmics als quals s’arriba amb telefèric és l’entorn de pau i de tranquil·litat dels cims, només trencat en aquest cas per l’arribada i el retorn de la cabina de transport. Una cosa seria arribar a dalt de tot de Carroi i gaudir de bones vistes i bons aires, més els serveis de bar i restaurant, que no pas el moviment i el brogit d’anar i venir de gent a esquiar a Pal. Perdria tot el sentit de fita alta de muntanya, airosa amb el silenci i amb la calma.

Començàvem a Canillo i acabem a Canillo. Potser també fora hora de sospesar si el pont tibetà realment és una inversió necessària o fruit d’aquelles visions esmaperdudes, enfocades a voler farciments i elements artificials que suposadament faran més atractius els naturals, els propis de la muntanya, els quals com menys ornats i masegats siguin, millor.