Fa res, ella ha fet un any! Quin any!

Fa molta il·lusió ser pare o mare però ningú està preparat. No hi ha un manual, només l’experiència dels altres. Però fins que tu no decideixes fer el pas, no saps el què passarà, fins i tot quan tens indicis del que arribarà. Nosaltres no sabíem res del què passaria.

No penses que, quan et decideixes, hi hagi tantes coses a tenir en compte; moltes de desconegudes, el normal penses. Dies de massa treball i poc dormir, però res que no hagi passat a altres persones.

El moment del naixement és de bojos: papers, visites aquí i allà, registre. Una mica a corre-cuita, però saps que en pocs dies ho tens tot. Això sí, amunt i avall i no et descuidis de res!

Però arriba el dia a dia i comences a adonar-te que tot no serà tan ideal. No serà bufar i fer ampolles. De sobte, creus que creix massa ràpid i que tot i així, el cos és petit. Veus les dificultats i t’adones que hauràs de lluitar. Al principi no saps ben bé què hi ha i què està passant. Però quan estàs al ball, toca ballar amb el què t’ha tocat i no, no saps per on començar... Una persona et diu que igual has de parlar amb algú de Salut, explicar-los què hi ha i que s’han de mirar per millor les coses. Perquè cal explicar el què està passant i saber quines necessitats es tenen i vindran.

I has de parlar amb Afers socials i d’una valoració de CONAVA que no reflecteix els teus neguits. Però t’adones que estan disposats a mirar-ho i canviar-ho, a donar-te solucions... I tenim sort. Tothom és empàtic i receptiu. Tothom que va sabent es va sumant i vol ajudar. De moment, tot són portes obertes.

Sabem que està acabada de néixer, però ens neguiteja el seu futur. En tindrà? Però hem de continuar lluitant i hem de pensar en la seva educació, en la inclusió, en les dificultats i en com ho farem per aconseguir els objectius que com a pares tenim. I haurem d’anar més lluny. No posar-nos límits i lluitar per trencar les barreres. I encara que sigui el principi de la seva vida, no podem deixar de mirar endavant. No podem oblidar el món laboral: el suport que cal tenir per a una vida plena i el més independent possible en un món incert. En un món pensat d’una altra manera.

I ens informem i sabem que tenim sort. Perquè aquest país, el que l’ha vist néixer, està cada dia millorant. Cada dia més conscient i proactiu, pensant en aportar solucions a les dificultats. Perquè les normes estan canviant i perquè la societat cada vegada està més informada.

I veus que mereix la pena que hagi nascut i malgrat que segur que hi haurà dificultats, també hi haurà alegries. Tenim molta sort!

I la tenim perquè des que va néixer comptem a tu, amb la teva encara incipient experiència. En la força del fet que no ets l’únic. Que encara que molt pocs, no som rars. Que hi ha altres en situacions semblants que fa anys que lluiten i et fan costat.

I vas mirant endarrere en aquesta curta història però també mirant al davant. I veus que, cada dia, hi ha més grans de sorra en aquesta platja i que molts volen sumar. No, no estàs sol.

I malgrat no tothom ho sap i encara som invisibles als seus ulls, i malgrat no es col·labori o es participi, nosaltres sabem qui som, sabem de les nostres limitacions i sabem que ho fem per ells, per tots.

I estem agraïts perquè tantes institucions, tantes persones i tants amics s’han sumat a fer-nos visibles. Perquè ara sou de la família, ara sou de l’AMMA.

* Enric Garcia, Vocal de la Junta d’AMMA