Mozart ho sabia

Mozart sabia que era un geni? Era conscient de la seva rotunda superioritat en el camp de la música respecte als seus contemporanis? Gabriel Jackson ens en dona algunes claus. Nascut el 27 de gener de 1756 a Salzburg –aleshores una ciutat-estat regida per l’arquebisbe– fou inscrit com Johannes Chrisostumus Wolfgangus Theophilus Mozart. El seu pare, Leopold, nascut a Augsburg, ja era músic, educat com a cantor infantil (com Haydn i Schubert) i, traslladat als 18 anys a Salzburg, va ser nomenat kapellmeister ajudant de l’arquebisbe. Fou autor d’un conegut llibre de text sobre el violí editat el 1756. Leopold exercí una poderosa influència sobre el fill durant tota la seva vida.

Els primers anys de Mozart van coincidir amb la devastadora guerra dels Set Anys, una guerra civil europea en la qual Prússia i Anglaterra van derrotar França i Àustria, i en la qual Salzburg es va mantenir neutral. Acabada aquella conflagració, Leopold va decidir presentar els seus fills prodigi Maria Anna (Nannerl), quatre anys més gran, i Wolfgang, de només sis anys, a les principals corts europees. Van anar a Munic el 1762; a Frankfurt el 1763 (on Goethe, aleshores un noi de 14 anys, va assistir al concert); van actuar a Schoenbrum davant els emperadors Francesc I i Maria Teresa i la seva filla Maria Antonieta, futura reina de França. A París i Londres el 1764, on el fill petit de Bach, Johann Christian, es va asseure a la falda Wolfgang i entre tots dos van tocar una sonata al harpsichord repartint-se les notes. D’alguna manera Bach i Mozart van tocar junts! L’abril del 1770, amb 14 anys, va sentir a la Capella Sixtina de Roma el Miserere de Gregorio Allegri, la reproducció del qual estava prohibida sota pena d’excomunió. En tornar a la fonda, Mozart la va reproduir de memòria. Admirat, el Papa Climent XIV el va fer cavaller de l’Orde de l’Espiga d’Or. El noi havia entusiasmat la flor i la nata de la cultura i el poder europeus.

La seva producció artística, navegant entre els continus daltabaixos de la fortuna, és de proporcions descomunals malgrat la seva curta vida de només 35 anys. El sistemàtic Köchel va catalogar 626 obres entre simfonies (41), òperes (22), concerts, sonates, música de cambra, divertiments, serenates i marxes, totes elles beneïdes per l’aura d’una bellesa excepcional: un dels cims més alts de la creació humana de tots els temps.

Es diu dels genis –aquestes persones de gegantina força creativa que ultrapassen nítidament els seus contemporanis i es projecten a través dels segles (pensem en Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Shakespeare, Einstein, Picasso....)– que fugen de les convencions socials, que trenquen motllos. Mozart n’és un exemple paradigmàtic. En certa manera pren forma en ell la sentència del poeta Vincenzo Cardarelli: “El savi no és més que un nen que li sap greu haver crescut.” André Tissot, famós científic de Lausana, afirmà: “La sensibilitat i l’exactitud de l’oïda de Mozart són tan fines, que les notes equivocades, discordants o massa altes el fan plorar.” Leopold, el seu pare, en una carta a la baronessa Waldstäten, es planyia: “Wolfgang és massa impacient o massa indolent i acomodatici, i no aconsegueix mai el termòmetre ideal.” El febrer de 1786 va anar a un ball de màscares disfressat de filòsof indi i va distribuir adagis de Zoroastre (que ell mateix havia escrit), entre els quals: “No és pas decorós que tothom sigui modest: només els grans homes poden ser-ho”, i “La manera més segura i més tendra d’elogiar una dona és insultar les seves rivals. Però, en aquest sentit, quants homes hi ha que no siguin dones?”.

Li agradaven les bromes pesades i l’humor ordinari. Segons Karoline Pichler, una escriptora: “Mozart havia estat improvisant boniques variacions per a un públic privat. Però de sobte se’n va cansar, es va aixecar d’un bot i, com feia sovint quan tenia ganes de fer bestieses, va començar a saltar per sobre la taula i les cadires, miolant com un gat i fent tombarelles com un nen malcriat.” Deien que Wolfgang s’enamorava de totes les alumnes de piano. En una carta al seu pare: “Si m’hagués de casar amb totes aquelles amb les que he fet broma, almenys tindria 200 dones.”

Haydn l’admirava, malgrat gaudir ell mateix d’un enorme prestigi. Deia en una carta a Leopold: “Davant Déu i amb tota honestedat, li asseguro que el seu fill és el compositor més gran que conec en persona o de nom.” Mozart era cortès amb la gent que el tractava amb cortesia, però incapaç d’afalagar la mediocritat. Escrivia al seu pare el 1782 sobre els concerts de piano: “De tant en tant hi ha fragments que només poden satisfer els entesos, tot i que estan escrits d’una manera que no pot deixar d’agradar els menys instruïts.” No és estrany que provoqués l’enveja i l’animadversió d’alguns compositors d’òpera instal·lats, com Cimarosa, Salieri, Martin i Soler i altres, quan va estrenar Les bodes de Fígaro a Viena el 1786, gràcies a la intervenció directa de l’emperador Josep II: es van sentir amenaçats per l’evident superioritat dramàtica i musical d’una òpera italiana d’un compositor... alemany!

La seva trajectòria vital va oscil·lar dels èxits rotunds dels anys feliços de 1783 a 1786, als més negres de 1789 i 1790, quan la pobresa l’encerclà i només disposava dels 800 florins anuals com a Kammermusikus. Orson Welles, un altre geni, deia: “No hi ha finals feliços; tot depèn d’on decideixis aturar el relat.” S’havia casat l’estiu de 1782 amb Constanze Weber, germana petita d’Aloysia, amb qui havia tingut un fracàs sentimental. Wolfgang va restar unit a ella en els temps favorables i en els períodes de precarietat i d’infortuni. Li deia en una lletra de 1790: “Estima’m només la meitat del que jo t’estimo, i estaré content.” El seu final va ser molt trist. Enfosat en la misèria, un desconegut va encarregar-li un rèquiem, amb llibertat total, al qual va dedicar les escasses energies que li quedaven. No el va poder acabar. Pensava que el componia per a ell mateix, doncs creia obsessivament que l’estaven emmetzinant. En les dues últimes setmanes va poder indicar a Süsmayer com planejava culminar-lo, i almenys una vegada va cantar la part de tenor en un assaig a la capçalera del llit. Segons la seva cunyada Sophie, en el darrer moment encara va intentar articular el so dels timbals. Va morir el 5 de desembre de 1791 i fou enterrat sense nom en una fossa comuna.

Arribats aquí, podem formular-nos de nou la pregunta de l’encapçalament: Mozart sabia que era un geni? La resposta és que sí. Era plenament conscient de les extraordinàries dots artístiques amb que l’havia adornat la natura. Però amb tota naturalitat es va oferir a la societat centreeuropea del seu temps sense convencionalismes, ni aditaments superflus, ni enganys, tal com era.

Mozart ho sabia.