Entre Cabó i París, Andorra

“La intensa i febrosa activitat constructiva del vescomte Arnau de Castellbò en un territori d’un valor estratègic extraordinari en les pugnes d’aquella època, territori que, entre el Cadí i el Pallars, facilitava els escabrosos passos del Pirineu cap a les grans planúries, fou segurament el factor que desvetllà l’interès del comte de Foix en entaular el matrimoni del seu fill hereu amb la pubilla Ermessenda del vescomtat de Castellbò, ja que, incorporat aquest, això fou utilitzat com a plataforma de les operacions dels comtes de Foix en les lluites del pla d’Urgell i la Segarra, on arribaren a derrotar el rei en Jaume el Conqueridor l’any 1268.” Ens hem permès manllevar aquestes línies introductòries escrites per Esteve Albert, clarament entenedores de la importància de les Valls d’Andorra com a terra mitgera primer i, després dels Pareatges, jugadora d’un paper singular en la composició de la política d’aliances entre les famílies comtals i vescomtals pirinenques veïnes d’Andorra que, com roures seculars, arrelaren a banda i banda i estengueren les seves branques sobre les valls andorranes, ombrant-les per preservar la saó i fer-ne bona glanera i ufanós planter.

L’Albert ens posa en context referint-se a Arnau de Castellbò, que entre final de segle XII i mitjan del XIII va moure, contra el bisbe d’Urgell, brega armada i altra més calmada, però eficient, per tal de veure com de l’arbre dels Castellbò, ja empeltat amb els Caboet, en sortia un esqueix que a Andorra arrelaria fins al punt d’esdevenir soca principal. Si la jugada de casar-se amb la pubilla Arnaldeta, dels Caboet –que des de mitjan segle XI eren comdors d’Andorra infeudats pel bisbe d’Urgell– ja li va sortir rodona, perquè es plantava en terra andorrana per la porta del darrere, més ho fou casar la filla Ermessenda amb el comte de Foix, afirmant-se amb el poder del consogre foixenc davant els prelats urgellencs i posant les bases del que seria l’acord dels Pareatges de 1278 i 1288, on s’inicia el Coprincipat equilibrador de la pervivència d’Andorra i de la seva llarga història sobirana, encara avui vigent i motiu de singularitat patrimonial de la propera candidatura a la Unesco.

El lligam amb els Foixos anava més enllà de mostrar embranzida política davant el bisbe urgellenc, allargant més avall el plantar cara fins i tot al comte d’Urgell i rei d’Aragó, Jaume I el Conqueridor, a la Segarra, l’any 1268, deu abans del primer Pareatge, com ens explica Albert al llibre Arnau de Castellbò, Edicions Pirene, Andorra, 1983, el qual obtingué un accèssit al Premi Mare de Déu de Meritxell de la Nit Literària Andorrana de 1982. Arnau de Castellbò fou preludi d’un altre llibre escrit per l’Esteve Albert i amb el títol del qual hem acomodat el que encapçala aquest article. Si l’any 1982 mereixia un accèssit, el 1984 rebia el Premi Meritxell amb De Caboet a París passant per les Valls d’Andorra. Un llinatge català al tron de França, Editorial Virgili&Pagès, Lleida, 1985, plenament dedicat a allò que van significar les aliances caboets-castellbons-foixos fins arribar –anant a girar ponent de Pirineu enllà, a Navarra– a seure al tron de França.

Davant la notícia de la propera estada de dos dies del rei d’Espanya, Felip VI, a Andorra, les recordances d’aquelles èpoques de gestació del que seria la posició inamovible d’Andorra entre els regnes de França i Espanya són obligades. En certa manera, el rei Felip, de la casa dels Borbons, enllaça en l’arbre genealògic amb els Foix, senyors d’Andorra, a Navarra, i si volem estirar el fil de parentiu, arribarem en sentit descendent fins a Cabó, d’on era la pubilla Arnaldeta, casada amb Arnau de Castellbò, mare d’Ermessenda, pubilla i comtessa de Foix. I encara, una mica més enrere, si voleu volar per cels de blau i pau olorosos de timons, pujar pel llarg i ample solà des de Cabó cap a la collada de Pillat i encarar altiplà enllà fins a Taús, d’on era la mare d’Arnaldeta, Ermengarda.

Amb motiu de la visita oficial del reis d’Espanya al Principat d’Andorra, estaria bé que l’helicòpter abans d’enfilar Valira amunt, passés –de fet li ve de pas– per sobre Boumort, quedant-li a banda i banda la miroia de pastures i sembrats de Taús i la joliua i esbatanada vall de Cabó. Potser encara podria Felip VI mig imaginar-se l’Ermengarda a lloms de la mula baixant pel vell camí de bast a maridar-se al casal dels Caboet. Després, ja sobre l’Urgellet, dir-li al comandant de l’helicòpter que faci una mica de marrada per poder veure, volant primer per sobre el priorat de Costoja (sepultura terrenal d’Arnau i Ermessenda) i Vilamitjana, l’ensotada vila de Castellbò i, ja vistes les terres que foren bressol d’aquelles nissagues, de dret cap a Andorra, deixant la Seu d’Urgell a la dreta –que per cert visità encara príncep l’any 2006, rebut per l’alcalde Ausàs i juntament amb ell, acompanyat pel bisbe Joan-Enric, va conèixer la catedral de Santa Maria d’Urgell.

Valira amunt, als peus Anserall i l’antiquíssim cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles, d’una importància cabdal i valuosa en els primers temps urgellesos i andorrans i avui en dia una mica massa silenciada. I ja abans de ser entre Cabó i París, a Andorra, una ullada a la Bastida de Ponts, un altre punt singular i estratègic, allà a tocar de la Farga de Moles. Ah!, aquells dos homes de barba que a l’uníson feinegen, són els germans Comella, el Josep i l’Enric, descendents d’aquella gent medieval de seny i a l’ensems ardida, per si des de l’helicòpter els volen saludar.