La tribuna
Drets de la dona. Un llarg camí
El 8 de març és un dia per reivindicar però també per recordar
Un any més hem tornat a celebrar el dia dels drets de la dona, impulsat per Clara Zetkin el 1910 a la conferència internacional de les dones socialistes i institucionalitzat per decisió de les Nacions Unides l’any 1975. Aquesta jornada, de reconeixement i recordatori, ens fa pensar en el llarg camí que la dona ha hagut de recórrer per arribar al punt on estem, però també en el llarg camí que encara ens queda per assolir aquesta anhelada igualtat efectiva entre homes i dones.
El 8 de març, la data escollida per donar visibilitat a aquesta celebració, és un dia per reivindicar però també per recordar, valorar, aquelles dones que varen lluitar per la consecució dels seus drets arreu del món. Com a element exemplificador de les fites assolides per la dona en el seu camí cap a la igualtat trobem el dret a vot, el dret suprem de la persona a escollir, per sufragi, qui l’ha de representar. Un dret que ha estat la porta d’entrada de la dona a l’univers de les decisions i el primer graó per a assolir noves fites.
Un exemple, tan encoratjador com estrany, són les dones de Nova Zelanda que varen aconseguir el dret de vot l’any 1893, per tant l’únic país del món al qual la dona va poder exercir el seu dret a vot ja al segle XIX. Tota una fita.
A Espanya les dones van poder votar per primera vegada el 19 de novembre de 1933. Desgraciadament, la guerra civil i la posterior dictadura van suprimir el seu dret de vot fins al 1977. A França, malgrat que Olympe de Gouges publiqués el 1791 la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana (on a l’article 1 declara que la dona neix lliure i és igual a l’home en drets), la Revolució Francesa no va modificar la condició de la dona i no va ser fins al 21 d’abril de 1944 que es va atorgar el seu dret de vot. Cal mencionar el cas concret de l’illa de Còrsega, on la seva constitució va acordar el dret de vot a les dones a partir del 1755. Aquest dret, però, només va durar 14 anys, moment en què Còrsega va esdevenir francesa.
I al fil de l’accés al sufragi és just fer menció a alguns dels més destacats i visibles moviments feministes, impulsats per dones arreu del món. Les sufragistes a Anglaterra amb la Barbara Bodichon i l’Emilie Davis. La Betty Friedan que va crear, als Estats Units, la National Organization for Women. I més a prop nostre el Mouvement de Liberation de la Femme, amb la Simone de Beauvoir. També la Simone Veil que va seguir el principi de deixar de costat l’ètica de les conviccions personals en benefici d’una ètica de responsabilitat.
A Andorra, en època preconstitucional, es van aprovar diferents decrets que van permetre una primera, encara que molt tímida, equiparació de drets entre dones i homes. Exemple d’aquest lleu avenç va ser, el 1970, la possibilitat per la dona de transmetre la seva nacionalitat als seus fills, sempre que hagués renunciat a la del marit. L’any 1975 va quedar derogada la que s’anomenava la “venia marital”, que atorgava al marit autoritat sobre la persona i els béns de la seva esposa.
Per decret del 15 de gener del 1974 es va regular el contracte de treball. El seu article 3 apartat 4, diu que “... Resta prohibida qualsevol discriminació, quant al salari, per raó de sexe”.
Al nostre país, el dret de vot a la dona es va atorgar per decret del 14 d’abril del 1970, arran d’una súplica signada per 378 dones de totes les parròquies.
Posteriorment, per decret del 6 de setembre de 1973, es va acordar a les dones el dret a ser elegides. En les eleccions del desembre de 1973, tres dones van presentar-se a les llistes comunals a les parròquies de Sant Julià, Andorra la Vella i pel quart d’Escaldes-Engordany. Només una, la Carme Travesset, va resultar elegida, com a consellera comunal al quart d’Escaldes-Engordany. L’any 1984, Carme Bonell va ser elegida per sufragi universal la primera dona consellera general.
Ara cal continuar fent camí, aquest llarg camí en record a elles, però també per la millora de totes nosaltres i molt especialment per deixar llegat a les que vindran. I això cada dia de l’any, no únicament el 8 de març.
*Rosa Gili, Cònsol major d'Escaldes-Engordany