“I què passa, mama?”

Encara recordo el dia que jo, tota emocionada, arribo a casa i li dic a la meva filla: “Martina, hi ha dues dones al capdavant del Consell General, una síndica i una subsíndica!”, i ella amb cara de sorpresa, molt naturalment em respon: “I què passa, mama?”

I què passa? Doncs passar, passar, no passa res, però han hagut de passar moltes coses perquè això sigui una realitat.

Aquests dies s’està parlant molt al nostre país del projecte de llei per a la igualtat efectiva de dones i homes impulsat per la secretaria d’Estat d’Igualtat i Participació Ciutadana; del subtema polèmic de si quotes sí o quotes no.

Estem avançant –a poc a poc–, però estem avançant cap a la igualtat d’oportunitats. Amb això encara al cap em miro el meu entorn professional immediat i m’adono que també hem fet moltes passes endavant i que, de nou, no ha passat res: hem conquerit noves quotes d’igualtat sense cap contrapartida negativa. Un joc de suma positiva.

Als inicis de FEDA les dones eren menys del 10% de la plantilla. Actualment som el 30%. I no passa res. No estem perjudicant els homes, els nostres col·legues, companys, estem aconseguint més igualtat d’oportunitats, i les coses funcionen, i creixen, i milloren. Jo crec que hem fet passes des de FEDA, des de dins i també des de fora. Fa sis anys que comptem amb una presidenta al capdavant del grup, en ple moment de canvi i de transformació del negoci, gairebé en totes les filials de FEDA tenim paritat als consells d’administració, i al comitè de direcció de FEDA som més dones que homes. I em ve el cap la meva filla dient: “I què passa, mama?”, doncs no passa res.

Des de fa més d’un any comptem amb un pla d’igualtat treballat per un equip de grans professionals de forma voluntària, un pla fet tant per homes com per dones de l’organització que creuen i lluiten per aquesta igualtat d’oportunitats. És important, molt important, la igualtat d’oportunitats a l’hora d’accedir a llocs on es prenen decisions. Perquè liderem diferent, perquè gestionem de forma diferent els conflictes, perquè les dones sabem fer equip – trencant l’estigma que ens han volgut imposar de forma interessada que sempre rivalitzem entre nosaltres– i perquè hem de seguir trencant sostres de vidre, herència del patriarcat.

Si miro 10 o 12 anys enrere, quan l’Albert, el meu cap, em va dir: “Imma, has de començar a assistir als comitès de direcció perquè necessitem algú amb visió de gestió de persones”, recordo que el primer que vaig pensar, en un entorn tan summament tècnic com una empresa elèctrica, és que ni jo era tècnica ni tenia el càrrec de directora. Però us confessaré que en cap moment vaig pensar que era l’única dona. Un cop allà, toca jugar, toca dir el que veus, el que penses, i no només des d’una perspectiva professional de gestió de persones, també des d’una perspectiva de gènere. I et trobes col·legues que et respecten i que et fan sentir una més, però també et trobes persones que et fan saber que allà sobres. Sortosament, en el meu cas van ser una minoria. I en el moment pica i fa mal, però també t’emprenya i et fa tenir més ganes de lluitar perquè cada vegada hi hagi més dones en aquests entorns i perquè no s’hagin de sentir que hi sobren. En aquella època a l’empresa potser el 18% de la plantilla érem dones.

Hem fet feina, sí. Però encara queda molt feina per fer. Pel que fa a les àrees més industrials i tecnològiques de FEDA, tenim quatre professionals dones: la Laura, la Rosa, la Mercè i la Cristina. Quatre entre una quarantena de perfils tècnics elèctrics i informàtics. Quatre dones que en un entorn, encara d’homes, d’obres, d’infraestructures, de projectes de distribució elèctrica, treballen igual de professionalment que els seus companys. I no passa res.

Però la veritat és, malauradament, que quan convoquem processos de selecció per a les àrees de tecnologies de la informació, de manteniment o d’enginyeria, costa moltíssim trobar dones que s’hi presentin. Crec que hem de donar molta més visibilitat a aquestes professionals que per a mi són referents, igual que tantes altres dones professionals de la nostra empresa. Perquè les empreses tècniques també han de pertànyer a les dones.

I personalment pel que fa a les quotes, si tinc en compte la realitat professional de l’empresa on treballo, diria que no ha calgut fer una llei de quotes per fer aquestes passes. Però sí que ha calgut un lideratge valent i no tenir por a fer els canvis necessaris per avançar. Sabem que queda molta feina per fer tant a les empreses públiques com a les empreses privades. Però des del sector públic hem de predicar amb l’exemple. Hem de treballar i impulsar accions que garanteixin la igualtat d’oportunitats, hem de fer desaparèixer la bretxa salarial entre homes i dones, i hem de garantir les condicions necessàries perquè tant treballadors com treballadores puguin conciliar la seva vida personal amb la professional. I també crec que hem de crear referents, i sobretot normalitzar-ho. I no passarà res.

Ho estem fent, estem avançant. Les nostres filles viuran una realitat molt diferent a la nostra, però no hem d’abaixar els braços. I si per aconseguir-ho de moment calen quotes, benvingudes siguin. I les entitats públiques, amb aquest rol d’exemplaritat, obriran el camí a empreses d’altres sectors i demostraran que les dones en llocs de decisió multipliquen.

I m’encantaria que d’aquí a uns anys la Martina em preguntés què eren les quotes i per què ja no són necessàries.

*Imma Jiménez González, Directora d’activitats de creixement de FEDA