En el silenci de les bordes

Passen l’hivern gairebé en la més absoluta solitud. Emplaçades en aquells indrets savis dels repeus de les muntanyes, salves d’allaus i torrentades, les bordes compten els mesos d’hivern de cara endins, closes en si mateixes. A fora, la neu les envolta i abriga a vegades fins a la testera i el sol dels dies radiants les comença a destapar mostrant-nos el retallats angles de la coberta en la blancor de la neu. A les feixes que per un normal envolten les bordes del indrets més pendents, també hi endevinem encara –i dic encara perquè moltes fa anys que han començat a cedir– les rengleres de pedres fent paret, rectes o dibuixant les tortes dels bonys del terreny. En les parets, quan la neu i el gel mana els matins de sol, aquells dies en què l’alè es glaça, l’herba fa serrell maurat i al pic de migdia, amb la mica de tebior, veure com puntegen petites gotes, com perles, a les puntes dels brins. En dies de neu i de torb, els ulls per veure el joc de llums a l’herba són ja cosa de la nostra imaginació, activada des del caliu de casa.

Les bordes passen l’hivern en silenci, però ens parlen, i tant si ens parlen. Algunes, en bon nombre, també ens les hem d’imaginar de lluny, sense poder-les veure amb els ulls fits a les seves fesomies antigues. Són les més amagades, les de les altes comes, les arrecerades sota penya, les que per veure-les ens hem d’enfilar muntanya amunt per, mirant a l’altra banda de vall, tenir-les a la vista i si s’escau d’haver-hi estat, fer-nos les presents, saber-les. És curiosa aquesta capacitat del pensament humà, que de forma natural, en albirar de lluny un indret on hi sabem d’alguna cosa en concret, sigui un arbre, sigui unes roques, sigui una borda o un cortal que ens queda amagat, una ermita o un dolmen, ens hi veiem transportats com si voléssim. Recordo ben sovint una tarda de tardor allà a la vall de Castellbò, al poble d’Albet, on un pastor em deia, assenyalant cap a migdia, cap a coll de Jou, entre Carmeniu i Avellanet, l’indret on hi ha el dolmen de coll de Jou, allà als peus de les Agudes, per la banda de l’obaga, ben a prop de la pista que mena en llarga baixada fins a Vilamitjana. “Allà és!” –em deia content per saber-se útil en la meva pregunta sobre l’emplaçament del dolmen. I tot i que ni ell ni jo el podíem veure a ull nu, perquè el teníem a més de cinc quilòmetres en línia recta, “allà era!”. El goig d’aquests moments ens ve per una barreja d’emoció per la descoberta i a la vegada pel mateix enraonar, l’establir comunicació, les paraules, el parlar i l’escoltar. Sigui en trobada casual, com va ser la viscuda amb el pastor de Seix allà a Albet, o prevista, l’estona de conversa, les indicacions, el contar i l’aprendre, ens omplen i així ens esplaiem.

Si algunes bordes, sense veure-les, les sabem “allà, que hi és, que hi són”, altres les tenim a la vista i ens són també fites agradoses i estimades, que estima és allò que sentim en albirar-les. No sé si us passa a vosaltres, però baixant d’Envalira, ja a les envistes de Soldeu, la borda de Molné, allà dalt a la dreta, al peu del solà i de les costes de la Baladosa, és un punt de referència i la vista ens hi porta el sentiment. Voltada de verd al bon temps i amb la neu fent-li coixinera, ens atrau, com si fos la fesomia d’una ermita, d’un indret tingut com a sagrat. I en certa manera, la borda de Molné i totes les altres bordes i cortals d’Andorra, ho són de llocs sagrats. Perquè en les bordes, en el silenci de les bordes mentre dura l’hivern, i en la seva renovada funció de ser guarda i recer d’herba i de bestiar quan arriba l’estiu, hi perviu la memòria de totes les generacions, tantes i tantes, que han treballat i viscut a la muntanya andorrana. De tanta gent que ha mantingut el país obert, país de pastures i de culties, de recs i de regueres, de boïgues i d’hortals.

Mireu la borda de Molné quan baixeu d’Envalira. Aneu-hi tot passejant, en un no-res, des de Soldeu, pel camí del Port Dret, que és camí antic, camí de segles fet de gent i d’històries humanes. La veureu des de baix, passant amb el cotxe, o la tindreu a la vora, sempre present, solitària, però amb tants pensaments que l’acompanyen. Si s’escau que hi trobeu algun cap de bestiar tancat, notareu encara l’Andorra autèntica, ramadera. I si l’escamot d’ovelles i de cabres de Peretol pasturen i brosten pel solà, els esquellerincs us donaran encara més gaubança i fareu del silenci de les bordes, viscut o rememorat, el millor sentiment de vida.