La passarel·la Rosa Ferrer

El 10 de febrer passat, el Sr. Joan Massa ens feia reflexionar sobre la passarel·la que obre una via de comunicació al barri antic de la capital. Si reforçar la connectivitat urbana i potenciar l’atractiu turístic per als visitants són els objectius principals, no es pot obviar tota la simbòlica que li confereix.

Concretament, és una forma de manifestació material, geogràfica d’una ambició política per al poble i al territori. Seguirem la regla de les tres unitats del teatre clàssic: lloc, temps i acció. Si Andorra no escapa a l’onada de desconfiança política que afecta tots els països, aquest eix vol facilitar la comunicació del Consell General a la plaça del Poble, cap a la ciutadania. L’ancoratge temporal definit pel Manual Digest determina el registre de l’acció política com a pont entre el poble andorrà i la dimensió temporal, cosa que garanteix tant el respecte per la tradició com el desig de projectar-se en una modernitat assumida. I si les màximes del Manuel Digest eren passarel·les intemporals i imprescindibles per perdurar en el temps preservant la identitat andorrana? Notem que la corba en arquitectura es refereix simbòlicament a la figura de la dona. Respecte a la tria del nom d’aquest eix de comunicació, el nom escollit correspon a la dinàmica impulsada per una acció política que s’ancora en la presa en compte de l’acció de les dones en la vida pública del país. Durant tota la seva trajectòria política, Rosa Ferrer va defensar les idees de progrés treballant molt per les polítiques d’igualtat. I si per extensió, la paritat del Consell General (sense quotes) havia seguit un camí natural cap a la paritat al Govern, anticipant aquesta passarel·la?

En conjunt, aquesta construcció permet el pas tant entre dues entitats topogràfiques com també entre dues realitats de dimensió humana, històrica i política. Per entendre on volem anar, hem de saber d’on venim. Cal recordar-se de les seves arrels, tradicions i cultures. Cada persona té la seva pròpia arquitectura, a la imatge de la passarel·la. Mentrestant, a diferència de la passarel·la que convida tothom a donar el pas, l’home pot voler fer aquest pas, o no. La llibertat de l’home és total i no té excusa, com va desenvolupar el filòsof Jean-Paul Sartre a través la teoria de l’existencialisme.

Passant de la Casa de la Vall a l’edifici administratiu, el pont simbolitza el pas del temps en el paisatge. Coexisteixen dos espais diferents amb una arquitectura pròpia que marca un temps històric. Resulta que la passarel·la fa l’enllaç no només amb dues entitats construïdes, sinó també amb dos espais temporals. Assegura la simbiosi harmoniosa entre ahir i avui per avançar cap al demà. El pont garanteix l’equilibri adequat, tant segur com eficaç, no solament per a les generacions actuals, sinó per a les futures. L’equilibri, la constància i la perseverança són paraules clau per explotar un nou món...

Tanmateix, la passarel·la vetlla perquè no hi hagi trencaments generacionals. La presència dels absents està en la memòria dels vivents. Som el resultat de tots els valors que hem rebut dels familiars, amb el respecte que ens devem els uns als altres. Cadascú al seu nivell té un deure de transmissió de la història. El poble representa a la vegada l’esperança i el futur. Hem de tenir cura de la construcció de la història i fer passarel·les d’una època a l’altra. El país encarna la visió política dels que han fet història. Cada país necessita un relat històric per transmetre-ho a les noves generacions. Estem a la cruïlla de dos mons, el passat i el nou.

Amb una longitud de 29,5 metres i una amplada de 4 metres, la unió fa ressò. N’és una mostra clara tant a la pràctica com a la teoria. Si sentim més vertigen i rodament de cap hem de recordar que la unió fa més que mai la força. Ens fa pensar al filòsof Blaise Pascal que va posar èmfasi el sentiment de vertigen respecte a l’infinit, característic a la condició humana i l’opció que cadascú havia de superar aquesta por per tal d’avançar i obrir-se al món.

No oblidem que la passarel·la panoràmica incorpora un enllumenat públic per anar més enllà, obrint la via a seguir, en tota llum. Saber no oblidar els camins vells i obrir-ne de nous. D’aquí uns anys, encara podrem parlar del símbol de la passarel·la Rosa Ferrer.

* Claudine Tarrene Fabresse, Doctora en Estudis Catalans

i Transfronterers