Una segona oportunitat

La Maria viu afligida per un error que va cometre. De ben joveneta es va enamorar d’en Manel, un noi molt ben plantat i ferm, tot un triomfador que deixava la gent bocabadada allà on anava. Ella no ho sabia però va confondre l’amor amb l’admiració. Amb el temps va anar guanyant experiència, seguretat i autoestima i va arribar un moment que va decidir deixar la relació. No hi ha dia que no pensi que es va equivocar i que ho hauria d’haver vist abans. No hi ha dia que no els digui a les filles que això de l’amor és un mal invent.

En Carles no va poder estudiar, de ben jove va haver de treballar del que va poder. Primer va ser a l’obra, després al camp i finalment en un taller de cotxes. Amb molt esforç va aconseguir muntar el seu propi taller mecànic. S’estima molt el seu fill però cada dia discuteixen. El fill no vol anar a la universitat, vol ser mecànic, com ell. En Carles no ho entén. No vol que cometi el seu error.

En Joan va tenir a tocar el seu somni: ser un gran esquiador. Ho tenia tot per fer una carrera envejable però un accident el va deixar fora de l’esquí d’alt nivell. Maleïda moto, es repeteix mentre lleva els nens. Són les set del matí. La casa va plena de crits, com cada dissabte d’hivern. En Joan no entén que els seus fills no aprofitin l’oportunitat que tenen per ser grans esquiadors i els fills no entenen per què han d’anar a fer una cosa que no els agrada.

La Maria, en Carles i en Joan veuen els fills com una segona oportunitat, sí, una segona oportunitat per corregir tots aquells errors que han comès, viure totes aquelles vides que no han viscut i assolir tots aquells objectius que no han assolit.

Tots tres tenen massa present el seu passat, un passat amarg que segueixen carregant a les espatlles. Però el meu millor consell és que no hem de donar massa pes al nostre passat. Sí que podem visitar-lo per recordar bells moments, però no ens hi podem quedar gaire estona. De fet no et pots fiar dels records, ja que quan recuperem un episodi de la nostra memòria l’estem distorsionant amb el nostre estat emocional, les nostres pors, els nostres desitjos i els nostres pensaments.

Quan mirem enrere, sovint, creiem que podríem haver fet quelcom diferent del que vàrem fer, però el cert és que no podem fer història ficció i pensar que hauríem pogut veure el que no vàrem veure en el seu moment. En aquell moment vas fer el que vas poder i no t’has de castigar per tot allò que hauries pogut fer i no vas fer: ni tenies la informació que tens ara, ni la perspectiva, ni molt menys l’experiència. Això que fas té un nom: el biaix retrospectiu, i els psicòlegs sabem que pot provocar molt dolor.

Entenc que tinguis un brot de nostàlgia de tant en tant, però has de saber que quan la nostàlgia et ve a veure és perquè té un missatge per a tu: has d’enriquir el teu present, sí, ara es el moment de treballar-te els teus records futurs, no de mirar al passat.

No volem que els nostres fills cometin els errors que nosaltres hem comès, de vegades no els deixem experimentar i de vegades volem que facin tot allò que no hem pogut fer; però quan fem tot això, en realitat, no els estem ajudant.

Nosaltres ja hem comès els nostres errors i ells han de cometre els seus. Cadascú ha de fer les seves tries i ha de lliurar les seves batalles. Els podem aconsellar, guiar i compartir la nostra experiència, però no els podem organitzar i condicionar la vida.

De fet, la millor manera que tenim d’ajudar-los és mostrant que som capaços de donar-nos una segona oportunitat i de descarregar aquesta feixuga càrrega que portem a sobre. Dona’t una segona oportunitat i reinterpreta el que et va passar i així el teu fill aprendrà, per imitació i per modelatge, molt més del que et pots arribar a imaginar.