Dostoievski, l'humorista

Dostoievski, humorista? La profunda traça que l’escriptor rus ha deixat en el món de la cultura és comparable a la dels més genials artistes. Ha influït de manera directa en personatges de la talla de Kafka, Proust, Faulkner, Mann, Nietzsche, Freud, Sartre i tants d’altres. Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski va néixer a Moscou l’11 de novembre de 1821 i després d’una atzarosa vida va morir a Sant Petersburg el 9 de febrer de 1881, llegant-nos una obra gegantina. Va estudiar enginyeria militar i va arribar al grau de subtinent, però el seu acostament a grups nihilistes i en especial al Cercle Petrashevski li va valer la pena de mort, commutada en el darrer moment a cinc anys de treballs forçats a Omsk (Sibèria), que el van marcar dolorosament (“a l’estiu tancament intolerable, a l’hivern, fred insuportable”) i li van inspirar l’emocionant novel·la Records de la casa dels morts (1861-1862).

Durant tota la seva vida va tenir problemes de salut –era asmàtic i diabètic– i dificultats econòmiques, agreujades per la seva inclinació al joc. Després d’una estada a Baden-Baden i a Itàlia, va escriure en només 26 dies El jugador, sobre la seva trista experiència personal. El conjunt de la seva obra comprèn una llista de títols situats a l’Olimp de la literatura de tots els temps, entre els quals destaquen Crim i càstig (1866), L’idiota (1868-1869), Els dimonis (1871-1872), L’adolescent (1875) i Els germans Karamàzov (1879-1880), la seva novel·la preferida. Ortega y Gasset va dir d’ell que “quan altres grans declinen, arrossegats cap a l’ocàs per la misteriosa ressaca dels temps, Dostoievski s’ha instal·lat en el cim”.

Aquest explorador sense parió de les més pregones fondàries de l’ànima humana va abraçar àrees com la filosofia, l’ètica i la psicologia. Nietzsche deia: “Dostoievski, l’únic psicòleg, per cert, del qual es podia aprendre alguna cosa”; aquest fi rastrejador dels conflictes interns dels homes i de la societat russa del segle XIX, va avançar-se al surrealisme i a l’existencialisme (Sartre: “Dostoievski ha escrit: ‘Si Déu no existeix, tot està permès.’ Heus aquí el punt de partida de l’existencialisme.”); aquest novel·lista preocupat pel futur de la humanitat; aquest escriptor punyent... a més a més ens va llegar el seu agut sentit de l’humor.

Hi ha en tota la seva obra espurnes d’un humor grotesc, però en tres petits contes la comicitat esclata amb total llibertat: Cocodril, Bobok i La dona d’un altre home i el seu marit sota el llit són tres autèntiques perles. A Cocodril el desventurat funcionari Ivan Matveitx busca el prestigi a qualsevol preu en les pitjors condicions imaginables, engolit per un cocodril propietat d’un alemany que l’exhibeix a Sant Petersburg. Davant una situació tan desesperada un amic seu consulta l’ancià company de feina Timoféi Simiónytx: “Seria possible arreglar-ho de forma que si està destinat a quedar-se a la panxa de la bèstia, sol·liciti ser classificat com prestant alguna classe de servei? –Hmm... Potser sí, però solament en condició de permís sense sou...” D’altra part, un periòdic furiós defensor dels animals carrega contra el dissortat: “Un hoste no convidat és pitjor que un tàrtar. No sabem com explicar aquests bàrbars incidents que només serveixen per demostrar un cop més la nostra infància com a país refinat, i els quals ens deshonren als ulls dels estrangers. El salvatgisme del temperament rus ha trobat una nova forma de manifestar-se...”

A Bobok Ivan Ivànitx va a un funeral i després fa cap al cementiri amb el seguici. Quan es queda sol, de cop de les tombes en surt una animada conversa. “Des d’una tomba completament fresca, una veu masculina, vulgar però amb un toc d’hipocresia: ‘Ho, ho!’ –Oh, li ha agafat el singlot de nou– va dir l’altisonant i pretensiosa veu d’una dama consternada, òbviament de les altes esferes de la societat–. És un càstig de veritat estar al costat mateix d’aquest botiguer!” (...) “A continuació va ressonar un batibull de tals proporcions que m’és impossible haver-ho memoritzat tot, ja que una multitud de cadàvers es van despertar alhora. Hi havia un buròcrata, un conseller d’estat, i el darrer, d’immediat va iniciar una conversa amb el general sobre una idea que tenia per establir un nou subcomitè al ministeri.”

A La dona d’un altre home i el seu marit sota el llit el factor còmic entra estrepitosament en escena. “Amb cura i silenciosament va començar a recol·locar-se sota el llit per a poder estirar-se amb certa comoditat. Imagineu-vos la seva sorpresa quan la seva mà va agafar quelcom que va agafar la seva pròpia! Hi havia un altre home sota el llit! –Què és això, xiuxiuejà Ivan Andreievitx– Jo podria preguntar-li el mateix–, xiuxiuejà el desconegut. Quedi’s quiet i no digui res, ara que estem els dos en el mateix vaixell! –Però... –Silenci!”

Dostoievski ens mostra l’amplitud de registre dels artistes genials. No es pot empresonar els grans creadors en les estretes caselles de les classificacions simplificadores. Ells volen més alt. El novel·lista que millor ha descrit els secrets viaranys de l’ànima humana i de la societat russa, ens obsequia al mateix temps amb la més fresca, lliure i riallera comicitat, amb el seu desacomplexat sentit de l’humor.

Dostoievski, també humorista.

* Joan Ganyet i Solé, arquitecte