Escons

La consellera Carine Montaner conserva el seu escó al Consell General tot i que ja no pertany al partit, grup i candidatura inicials per i amb els quals va ser escollida amb prou nombre de suports de l’electorat.

Sembla una incongruència del sistema, en la part de la circumscripció nacional, que en les llistes tancades i presentades per les formacions polítiques, el lloc es consideri de propietat personal de cada conseller/a, que el pot retenir, i de fet en molts casos el reté, per molt que es quedi a fora en un moment donat, per renúncia o fins i tot per expulsió.

Partits i coalicions intenten, en aquests casos, que la sortida del grup comporti, sinó la pèrdua, la renúncia automàtica de la persona concernida a la seva plaça en l’assemblea corresponent. Aquí i al conjunt dels òrgans legislatius de l’Estat espanyol. Inútilment, perquè la llei empara aquestes decisions individuals. El Partit Nacionalista Basc va fer un intent d’esquivar aquesta norma fent signar a cadascun dels seus candidats, o candidates, un escrit de renúncia sense data. Aquests documents, però, mai van ser reconeguts, arribats els moments.

No era fàcil redactar una llei electoral per a aquestes valls, donada la grandària minsa del país i del cens, i amb la tradició de representació de la ciutadania reservada durant segles a les parròquies, de manera que cadas- cuna de les sis (després set, amb la segregació d’Escaldes) aportava un nombre igual de membres al legislatiu (quatre).

Semblava d’un cost exagerat adoptar un sistema bicameral (de dues cambres, un congrés o Assemblée i un senat) com el dels estats veïns i altres sistemes democràtics, i la conclusió va ser fondre en un sol espai, per parts iguals, la representació de grups del conjunt de les valls i la de les circumscripcions locals.

El resultat s’ha demostrat força imperfecte, tot i que no n’hi ha de sistemes perfectes de representació. Si l’aparent contradicció esmentada podria ser la principal tara pel que fa a les for- macions nacionals, de caràcter proporcional, encara sembla més distorsionada l’atribució dels escons a la part de les parròquies, on l’elecció és directa, però no unipersonal, com passa al Regne Unit, entre d’altres.

En ser obligatòriament dos els escollits, d’una mateixa llista -i més que sigui per un sol vot- fa que el total de la representació recaigui en un grup minoritari en relació amb el total dels vots emesos, quan han concorregut tres o més formacions.

En diverses ocasions s’han presentat iniciatives de reforma, especialment pel que fa a la representació parroquial. Entre d’altres, una proposta repetida ha estat la creació d’una segona volta entre les dues candidatures més votades, com passa a França, perquè sempre acabi un resultat amb majoria absoluta.

Sembla, però, que mai no prosperarà una d’aquestes reformes . Hauria d’obtenir un suport majoritari i, qui ha obtingut la majoria amb un sistema difícilment estarà disposat a canviar-lo.

Els padrins expliquen que, abans de l’actual sistema constitucional, a cada parròquia importaven ben poc els noms de partits, coalicions ni llistes. Encara més que avui, el que comptava era la persona que s’hi presentava. Diuen que, fins i tot, un mateix candidat podia aparèixer en més d’una llista diferent.

És clar que aquell mètode podia complicar i complicava els recomptes, els feia complexos i llargs. Com també la feina de professionals i mitjans de la comunicació. Però qui sap si era el més just i escaient per a aquest país. I, si el que es pretén és simplicitat, el canvi més lògic seria eliminar les circumscripcions parroquials, que a cada partit i grup ja se’n cuidarien prou d’incloure a les llistes candidats de totes les parròquies.

Amb tot, el nostre marc constitucional seguirà com és, sembla que per molt temps, amb Coprincipat, sense que sigui possible la doble nacionalitat, ni la nacionalització amb condicions més fàcils, ni... I que consti que hi ha bastants estats que són acceptats com del tot democràtics, amb normes i aplicacions menys properes que les nostres a l’ideal -impossible- de democràcia plena.