La taxa de carboni

De tots és conegut que des del novembre passat anem parlant de la famosa taxa de carboni. Aquest impost té com a objectiu molt lloable propiciar la transició energètica per tal de reduir el consum d'energia sobretot provinent de combustibles fòssils. En aquest article em podria centrar en si aquesta transició realment és un camí millor, tenint en compte les derivades qüestions que plantegen per exemple els cotxes elèctrics amb tot el que els envolta com el coltan, bateries de liti, el coure que es necessita tant per construir-los com per la creació de punts de recàrrega... Però avui no és el dia per tocar aquest tema, ja hi entrarem en un moment o altre per parlar de com mantenim el nostre pati de casa net i polit metre acabem de destorçar aquells llocs que no tenen tanta sort de pertànyer en aquest “primer món”.

Només com a punteta per a qui hi tingui veritable interès, busqueu a internet la “mina de Chuquicamata”, que té una estimació de creixement que pesarà de les 366.000 tones anuals de coure a 420.000 tones en previsió del coure que necessitarem en els pròxims anys amb el canvi energètic.

El que sí que voldria comunicar des d'aquesta columna és que, encara que diferents protagonistes de Govern i fins i tot consellers que els donen suport, no s'han cansat de dir, per activa i passiva, paraules tan boniques com “no és moment d’apujar tarifes”, “apujar ara impostos no seria just”, “de cap manera Govern es planteja apujar impostos per pagar la crisi sanitària”, i en podríem seguir citant durant una bona estona.

Malauradament, la realitat és una altra ben diferent d'aquelles paraules, ja que de forma directa o indirecta s'estan apujant les taxes o generant-ne de noves i el darrer exemple és la taxa de carboni. Que, perquè ens entenguem, és captar més impostos sobre els carburants per destinar-los al canvi energètic sostenible, donat que es tracta d'una taxa finalista.

I això en què ens repercuteix?, us preguntareu. Només com a mostra us donaré un parell de dades: actualment, aproximadament del 50% del preu del carburant de locomoció es destina a l'impost especial i prop del 15% del de calefacció també es destina en aquest mateix impost. Doncs bé, per a la implementació de la nova taxa, Govern s'està plantejant un procés a 6 anys vista que suposarà de forma immediata durant aquest mateix any la pujada d'entre un 6% i un 13% en el carburant de locomoció, però el que suposa un problema encara més greu a curt termini és que el gasoil de calefacció és un bé essencial, i cal tenir present que la calefacció és obligatòria per llei els mesos d'hivern i es veurà incrementada entorn de gairebé un 60%, és a dir, amb números rodons, on abans pagàvem 100 €, ara en pagarem 160 €. I, atenció, perquè en cap moment es diu que no s'hagi de fer, ja que està en l'Acord de París. I això va a missa, o no, o depèn del que hi digui (ara no cal entrar en detalls).

El que potser sí que ens hauríem de replantejar és si, donada la crisi econòmica que tenim i amb la que acabarà de venir, potser hauríem de fer com els països de l'entorn i posposar-ho una mica, com a mínim fins a veure cap a on anem després de la Covid, ja que ara mateix la imposició d'aquesta taxa només farà que agreujar una situació de per si ja difícil tant als consumidors finals, que hauran d'acabar assumint aquesta nova taxa, com al sector, al qual afecta directament. No crec que a ningú se li escapi que els turistes durant el darrer any no han vingut a fer el ple a Andorra i tard o d'hora el sector dels carburants patirà alguna reestructuració. En mans de Govern i dels consellers generals està que arribi abans o després i amb més o menys força.

Només espero que com a mínim aquestes línies serveixin per fer la reflexió mencionada abans.

Molt il·lustres membres de Govern, de veritat és el moment de fixar noves taxes?

*Lluís Ferreira, President ACU