La tribuna
Al sud de la frontera
Hi ha llibres que quan arriben a les teves mans t’adones que són un petit tresor
El llibre estava al menjador, entre d’altres llibres que havien anat a parar al prestatge. Feia temps que no l’havia vist, ni tan sols el recordava. Cosa estranya, perquè Haruki Murakami és un dels meus escriptors favorits i aquesta novel·la s’havia quedat en un racó i no l’havia llegida.
Però de vegades passa. Tens la infinita sort de redescobrir llibres que per una o una altra desconeguda raó no han passat la primera selecció… potser vaig començar-lo a llegir un dia que no estava receptiu, potser el vaig oblidar.
Potser perquè era edició butxaca, i acostumat a comprar els llibres nous de Murakami sempre que surten, el vaig comprar conjuntament amb una novetat de l’escriptor. Potser...
La novel·la és Al sud de la frontera, a l’oest del sol, publicada en català per Edicions 62 i en castellà per Tusquets, tant a la col·lecció Andanzas com en edició de butxaca, i escrit per Murakami fa bastants anys, a final del segle passat.
Al sud de la frontera, a l’oest del sol, un petit tresor murakamià que farà les delícies d’aquells que gaudeixen amb la lectura de l’escriptor japonès i que potser no han tingut la sort d’haver-la llegit.
Però aquests són els llibres que tenen un valor, una estimació especial. Hi ha llibres que quan finalment arriben a les teves mans i reposen en elles t’adones que són un petit tresor. Quan això passa, quan tinc aquesta sensació, intento gaudir-la al màxim, llegir la novel·la molt a poc a poc, sentint cada pàgina, fent-la durar.
La novel·la transcorre pels espais habituals de Murakami i explica la història de dos fills únics, un noi i una noia, Hajime i Shimamoto.
Els paisatges de la infància que Murakami escriu i descobreix són perfectament recognoscibles, com en un mirall que reflecteix la pròpia experiència. Avances en el llibre i aprofundeixes en la solitud i el misteri de la vida.
El que m’entusiasma de Murakami és la facilitat de convertir la vida quotidiana en un misteri, i en aquest llibre les descripcions arriben a una bellesa difícil d’explicar i definir. Et sens atrapat, emportat per la seva cadència, forma i so, per les olors i els espais. No és un Murakami convencional, però manté el misteri i a la superfície ballen sentiments més recognoscibles.
O potser és que alguns llibres t’arriben quan toquen, perquè hi ha un temps per a cada cosa, per a cada llibre i també per a les persones que es creuen en la teva vida.
Ara el llibre ha sortit de casa i descansa en unes altres mans. L’he compartit de la mateixa manera que ho faig en aquest escrit. Ha fet el seu particular viatge al sud, a l’oest del sol.