Llàgrimes al cel

Tears in heaven és el títol d’una de les millors cançons del famós guitarrista Eric Clapton. El 20 de març es van complir trenta anys des que el seu fillet Conor (de set anys) es precipités des de la planta número 53 d’un hotel-gratacel, a Manhattan. Gairebé 10 anys després de perdre’l, Lory del Santo (la mare, model italiana) encara no l’havia sentit. Una balada que va obtenir tres Grammy l’any 1993.

N’Eric estava casat oficialment amb Pattie Boyd, exparella del beatle George Harrison. L’any 1989, tres anys després de néixer en Conor, es van separar. La nit anterior havien anat al circ de Long Island. L’endemà el pare havia quedat de recollir-los per anar al zoològic. Un conserge netejava els vidres de la façana mentre la mainadera i l’infant jugaven a fet i amagar. En un descuit fortuït, el nen –cor­rent– patí el malaurat accident pel finestral.

“Sabries el meu nom si et veiés al cel? He d’ésser fort i seguir endavant, perquè sé que no hi encaixo, ací, al cel. Prendries la meva mà i m’ajudaries a posar-me dempeus?” Taral·lejant la melodia de la composició, m’embolcalla l’emoció. No puc imaginar-me el xoc dels pares de la criatura. Em subjuga la serenor de la seva inspiració.

A banda de la pèrdua irreparable, la tragèdia rau en el fet que Clapton s’adonà del que en Conor significava per a ell un sol dia abans de morir. Al punt d’exclamar que havia estat “el primer que li havia passat, a la vida, que li arribava al cor. Que l’obligava a madurar”. Nou mesos després de l’adeu va compondre la peça. L’obra l’ajudà a bregar amb el dolor. La música el va salvar. Obrint milers de cartes de condol, se n’hi colà una del propi fill, escrita setmanes abans de morir, mentre era a Milà, amb sa mare. Només li deia: “T’estimo. Vull tornar a veure’t. Un petó.” Quin glop més traumàtic d’empassar-se!

Pel que fa a Lory del Santo, poques setmanes després dels fets va saber que estava embarassada del segon fill. El pare, tanmateix, no era n’Eric, sinó l’empresari Silvio Sardi. El nadó arribava al món justament dos dies després que en Conor hauria complert els cinc anys.

Amb tot plegat, mentre convivim amb la Covid, ja val la pena que ens calcem. Que aprenguem a valorar el que tenim abans no sigui tard i ens ho prenguin sobtadament. Al cap i la fi, la semblança hi és.