Perspectives indignants: prou!

Fa uns deu anys, el Bonaventura Adellach, germà del meu enyorat padrí Pepi, en les seves estades a Andorra, em regalava força estones en què m’explicava de tot! Tanta saviesa en tants dominis, que anaven de la enginyeria a la filosofia, de les estrelles a les ovelles, del càlcul a la poesia, només podia explicar-se amb una intel·ligència i una curiositat que jo no podia arribar a copsar, i no em vull estar de valorar-ho per recordar una d’aquelles tardes.

Recordo que em va ensenyar a casa seva uns plànols dels quals disposaven als anys 70 (aviat haurem de precisar: 1970) al M.I. Consell General. Dibuixaven un mapa de carreteres que permetien desenvolupar una mobilitat rodada fluïda en tots els punts actuals del nostre país, sense obres faraòniques. Com la dels Dos Valires, no. Amb intel·ligència! Potser (o segur que va ser així) la incapacitat de les institucions de plantejar-se expropiacions i la manca de voluntat de prioritzar l’interès públic, ho van impedir.

50 anys desprès, el resultat de no haver aplicat la intel·ligència al servei de l’interès públic, és un endeutament estatal disparat per les grans obres. I també una despesa corrent insostenible, en part pel funcionament d’aquestes obres i en part pel manteniment de l’endeutament. I el més absurd de tot: en plena pandèmia, en un país buit dels turistes que volem atreure, ens afartem de fer cues per travessar els pocs quilòmetres que ens separen de casa a la feina! No hi ha ningú que no ho pateixi, vingui de Sant Julià, baixi d’Ordino o passi per l’avinguda Tarragona, és una vergonya!

Vull entendre que el deute esmentat s’ha repartit entre empreses, que han donat feina a treballadors, que han permès sobreviure a les seves famílies, no totes amb el mateix confort. El meu punt de vista és que hem llençat diners (a les butxaques d’alguns) i oportunitats, ja que el que no es va fer abans que s’urbanitzés de manera salvatge, és molt més difícil de resoldre avui.

Tornem a estar en un moment decisiu, la comunitat científica a nivell mundial llença un clam unànime sobre la manca de sostenibilitat dels nostres models i les conseqüències nefastes que comporten, i a nosaltres se’ns proposa endeutar-nos per construir què? Un aeroport! En un moment en què França prohibeix definitivament vols de trajectes curts que es poden realitzar en tren, nosaltres apostem per... l’avió! I qui volem portar amb avió? Turistes que vegin la nostra natura! La que se’ns proposa de decorar amb un giny al pic de Carroi? Més deute i més destrossa, i més despesa de funcionament que, com farem viable? Amb el turisme de masses que atraurem amb la venda de tabac? O és que no tenim en ment que això també té data de caducitat? El que hem de fer es parar de fer el ruc, i no, no cal esperar que acabem d’arruïnar les nostres possibilitats per tirar endavant com a país.

Andorra té molts recursos i no ens hem de deixar influenciar pels interessos privats del moment, que no sumen pel bé del país (no veig el benefici comú de la mà invisible) i que degraden els nostres recursos fins a un punt que em fa cridar: prou! Qui vulgui proposar grans projectes que comenci demostrant la seva intel·ligència al servei de l’interès públic, per exemple, millorant la mobilitat. Llavors potser, i només llavors, podrem escoltar amb una orella més confiada el que avui em sembla una presa de pèl, de diners i de patrimoni comú.

*Jordi Ordoñez Adellach, Professor de matemàtiques