Profunditat històrica del Coprincipat

A final d’estiu de l’any 1278, el rei Pere II el Gran (València, 1240-Vilafranca del Penedès, 1285), fill de Jaume I i de la reina Violant d’Hongria, visitava a Lleida la gairebé enllestida catedral, la Seu de Lleida, acompanyat pel bisbe Guillem de Montcada. Les obres, que havien començat l’any 1203, culminaven ja el que era l’edifici principal. El campanar, dreçat encara avui en dia airós i sòlid a la nostra vista quan ens mirem l’horta regada pel Segre, encara trigaria més de 120 anys més a alçar-se complet, així com el claustre. Al campanar, dit de la Seu Vella, li dedicaria l’escriptor Magí Morera, a inici de segle XX, uns versos lluminosos: “Quan guaita cap avall, l’aigua veïna/ del riu li dóna espill i l’horta encants;/ i guaitant cap amunt toca amb les mans/ i conversa amb la lluna i la boirina.” Tanmateix –i tornant al segle XIII–, obrades la nau i les cobertes, permetrien el 31 d’octubre de 1278 consagrar la catedral. El rei Pere el Gran, però, a banda de la visita d’obres, també tenia una altra comesa a Lleida, i d’envergadura que esdevindria històrica. El 8 de setembre esperava el bisbe d’Urgell, Pere d’Urtx, i el comte de Foix, Roger Bernat III, per tal de convenir pariatge per les Valls d’Andorra. Així fou com a quatre jornades de la Seu d’Urgell, a 150 quilòmetres de la Valira, se signà el conveni de pau entre bisbe i comte, quedant com a consenyors d’Andorra i iniciant els segles d’“independència i de llibertat, sense guerres”, a què es referia l’actual bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives i Sicília, a l’inici del sopar oficial ofert dijous pels Coprínceps al reis d’Espanya, Felip i Letícia, en el primer jorn dels dos que han visitat el Principat d’Andorra. Des del segle XIII, doncs, o per fer-nos més cabal de la profunditat històrica del Coprincipat, podem dir: des de fa 743 anys les Valls d’Andorra perviuen dins la seva integritat territorial i política. Un fet ben meritori al qual ha contribuït la figura dels Coprínceps que, des de fora, han defensat Andorra al llarg dels segles, a vegades deixant-la fer, altres mirant que un o altre Copríncep s’atenguessin a les tradicions i al bon consell que els homes de la terra andorrana tenien com a general per tal d’estructurar de la millor i més llesta manera la seva organització, la vida econòmica i social de les Valls. Aquest fet, el Coprincipat, iniciat Valira i Segre avall, a Lleida, amb unes signatures de compromís, ha permès el llarg trajecte de l’Andorra medieval a l’Andorra moderna i a l’actual. Amb la Constitució de 1993, en què estableix l’Estat Andorrà com a Coprincipat parlamentari –fusió immaculada entre els Coprínceps i el Consell General–, el Principat d’Andorra se situa al costat de les altres nacions del món, i encara que potser per dimensions moltes li poden fer ombra, per convicció, per dignitat i per aquella profunditat històrica plenament ressenyada, el solar andorrà té un lloc propi al solar internacional.

La visita del cap d’Estat del Regne d’Espanya ajuda a entendre millor la figura del cap d’Estat del Principat d’Andorra. Els Coprínceps, un des de París, més llunyà però parió amb el més proper, amb l’episcopal, tenen l’alta funció de representar Andorra i de vetllar per la seva concordança i bon rumb, per la seva harmonia dins i també fora, ja en el concert de les nacions. I la proximitat del Copríncep episcopal és deguda a una altra profunditat històrica, la de la Seu d’Urgell com a seu episcopal, així ho descriu ben bé el propi nom. Una història de 1.500 anys vinculada al bisbat i que ha fet de la Seu d’Urgell una ciutat pirinenca de referència arreu. Sense el bisbat, sense el bagatge cultural i artístic lligat al bisbat, sense ser seu episcopal, la Seu no fora pas aital com és. Val la pena tenir-ho en compte quan, posem un exemple ben recent, es qüestiona a la lleugera la funció del bisbat en institucions de caire assistencial, com el Sant Hospital de la Seu d’Urgell, d’arrels també seculars però que el bisbe Josep Caixal (el Vilosell, 1803-Roma, 1879) va consolidar i encomanà a la mare Anna Maria Janer Anglarill, cerverina fundadora de les Germanes de la Sagrada Família; avui en dia encara amb tasques assistencials i humanitàries a la Seu, sempre disposades a col·laborar com, posem el cas, quan se’ls demana espai del convent per poder administrar la vacuna en aquesta pandèmia. O, ja com a propi bisbat i la seva contribució a l’hospital de la Seu, posar a disposició la residència de capellans del seminari per als residents a la planta sociosanitària de l’hospital i així aquest disposar de més espai per atendre pacients de Covid, instal·lacions que van rebre també l’aportació, a final de 2019, feta pel bisbat, de 500.000 euros, del fons de la Fundació Llar Cristiana Maria Maestre. I, ultra aquesta funció social, la incidència cultural i d’atractiu turístic i acadèmic que suposa el conjunt de la catedral, Museu (amb un projecte en marxa de notable ampliació i remodelació) i Arxiu Diocesà (nou de trinca fa set anys), proporciona a la Seu un pòsit que ja voldrien i meritarien, farien per merèixer, altres ciutats que se’n dolen.

El Coprincipat parlamentari, amb els Coprínceps episcopal i francès, aferma els fonaments de l’Estat andorrà i fa sòlids i estables els seus estaments. S’hi referia el rei Felip VI en el discurs del sopar de dijous passat adreçat als andorrans: “Des del Consell de la Terra, fa 600 anys, al Consell General, teniu un dels parlament més antics d’Europa, que ha sobreviscut en pau i amb continuïtat, reflex de l’estabilitat institucional d’Andorra.” Abans, el Copríncep episcopal, unia passat i present, a les envistes del futur: “Andorra, país de pau, de diàleg i de seny, amb els trets configuratius del caràcter andor­rà: prudència, reserva i contenció; valors que han assegurat la independència i la pervivència d’Andorra al llarg dels segles.” I que sigui per molt anys.