Tancats?

A set dies justos del Divendres Sant i deu del Dilluns de Pasqua, en el moment d’escriure sembla que les darreres esperances de poder fer una sortida de vacances s’esvaeixen del tot: almenys, teòricament. Llegíem en un dels primers titulars del Diari virtual de la jornada que ni tan sols la insinuada obertura de Catalunya a les visites familiars serà possible.

La meravella natural que és aquest país de muntanya comporta a la vegada –ningú ni res no és perfecte– una sensació més o menys pronunciada de confinament, d’estretor d’unes valls accentuada per l’altura de les muntanyes. Immigrants hem conegut que no ho van assimilar, i que marxaren a les setmanes, o pocs mesos, de l’arribada.

Ara, amb la pandèmia i les imprudències en grup de gent de totes les edats, les administracions de tots els nivells adopten mesures restrictives de la mobilitat, encara sense arribar al tancament radical a cada casa de fa més o menys un any.

El cas és que a, o a través de Catalunya, no es pot anar, tot i que es va canviar el confinament a cada comarca pel del conjunt del Principat veí. Malgrat que el gran problema de conjunt per a l’economia nacional no són les sortides, sinó les entrades de turistes i visitants, també vedades a la pràctica... almenys, en teoria.

Hem anat veient i llegint, des de fa dies, que es formen cues de vehicles a la frontera del Runer, per travessar-la cap endins, i que alguns vehicles –sense quantificar– s’han vist obligats a girar cua a causa dels cossos de seguretat espanyols.

D’altra banda, la “concessió” de la Generalitat en considerar-nos part de la comarca de l’Alt Urgell, a efectes de mobilitat amunt i avall, ja ha beneficiat uns i d’altres, però sobretot la gran superfície de la Seu, a expenses del nostre comerç.

Tanmateix, contra les demandes del Govern que semblaven lògiques, l’administració catalana no ens ha admès l’apertura total del seu territori. I així ens quedem, com a mínim fins al dia 9 del vinent abril. És clar que, com diuen per allà a baix, “feta la llei, feta la trampa”. I es poden inventar tot un seguit de causes de “força major” perquè ens deixin passar. Com aquell que, segons la cita periodística, va poder “baixar” tot dient que “havia de regar l’hort” (imaginari). O com la model espanyola que va venir, va esquiar, es va accidentar lleument, i va explicar després que ni al lloc d’origen (Madrid) ni al de destinació, regia cap confinament. Com si hagués arribat volant, en vol directe.

O sigui que, a la vista de la realitat, d’algunes realitats comprovades, potser molts i moltes intentaran (si les obligacions laborals ho permeten) l’aventura de l’escapada, cap enfora o cap endins des de fora. Perquè, tot i els controls, un cop en territori català sembla poc probable que un agent de l’ordre ens aturi el cotxe, sobretot si porta matricula espanyola.

Al rerefons de tot plegat hi ha la temença al rebrot de la malaltia per un virus que no para de mutar, en noves variants, alguna ben difícil de combatre, fins i tot per una o una altra vacuna (o vaccí, si així ho volen els lingüistes).

La quarta onada es veu com una amenaça “certa, certíssima, gairebé probable”, com deia el títol d’una comèdia italiana al cinema, ja fa anys. El més segur és que tothom deixi de banda les aventures, els viatges.

Al cap i a la fi, diuen que per a l’estiu ja serem immunitzats la gran majoria, “el ramat”, com ens anomenen amb tota la barra, disposarem del passaport sanitari homologat al conjunt d’Europa i ens podrem moure, almenys, pel conjunt del continent. Sempre sota la nostra responsabilitat –o irresponsabilitat– personal, és clar.