L'advocat, soldat desconegut de la jurisprudència

Carles Obiols i Taberner, que fou jutge d’apel·lacions del Principat d’Andorra entre els anys 1945-1966, deia en algunes de les seves múltiples i doctes resolucions (col·lecció Monumenta Andorrana, de l’editorial Casal i Vall) que en les conteses judicials es requereix la major col·laboració de l’Advocat (en majúscula), al qual es refereix com “el soldat desconegut de la jurisprudència” i, en general, la de tots els interventors en els litigis, per a la més planera i completa realització del deure del jutge, “d’entendre en los afers de les privades persones, ço és, de les gents, oint assíduament, examinant diligentment e determinant justament e presta llurs plets e contrasts, e preservant-les, tant com en ell sia, de treballs, de despeses, de ocasions e de altres mals, i mostrar-se, en definitiva, discret e just e dreturer en jutjar, vigorós en executar, e ferm en bé acabar” (Eiximenis, Doctrina compendiosa, Segona partida).

Després d’haver “servit” (com deia el Decret de Reforma del 22 d’abril de 1866) en molts i variats càrrecs judicials i polítics, avui dia em complau ser, com deia el jurisconsult Carles Obiols, juntament amb els altres advocats i advocades en exercici a Andorra, un dels soldats desconeguts de la jurisprudència que malda, s’afanya i lluita en defensa dels seus patrocinats per contribuir, com a cooperador de l’Administració de Justícia (així ens defineix el Títol VII de la Llei qualificada de la Justícia), a fer realitat l’ideal de la Justícia en els múltiples avatars (per no dir bregues o enfadosos conflictes) que sorgeixen a la moderna i tempestuosa convivència a les nostres estimades Valls.

És ben sabut que soc tenaç defensor del costum, com a font del Dret civil al Principat d’Andorra; i que davant la manca de normativa en alguna matèria i per justificar alguna determinada actuació, es pugui acudir encara a la coneguda i andorrana màxima (gairebé un aforisme andorrà) dels “usos i costums”!

Però també he de dir que pel que fa al dret processal, que sempre ha de ser la garantia del dret a un procés degut de l’article 10.1 de la Constitució, la referència al costum (o als “usos i costums”) ja no serveix. La parca i insuficient regulació actual de la citació a judici i del procediment ordinari, avui somerament ordenats pels Decrets del 16 de febrer de 1918 i de l’1 de maig del 1922, i la manca de regulació processal de moltes accions i aspectes de la pràctica forense, han estat comportant els darrers anys una constant font de conflictes i d’inseguretat jurídica formal per a tots els interventors en els procediments judicials. Darrerament, tothom ha vingut interpretant a la seva manera moltes de les normes que són la garantia del procés degut, inclús desempallegant-se a vegades amb interpretacions subjectives i –massa sovint– amb la coneguda frase que hem d’escoltar els advocats de “nosaltres ho fem així...”.

A Andorra calia una regulació completa dels processos civils, no sols del procediment ordinari, les seves incidències i tràmits, sinó també del procediment abreujat (insuficientment regulat pel Decret dels Veguers del 4 de febrer de 1986), els interdictes i les seves mesures inicials urgents per evitar l’estrall del fet consumat i la realització arbitrària del propi dret per dretureres vies, els procediments de família i molts altres necessaris a la pràctica forense de cada dia que la nova Llei 24/2018, del Codi de Procediment Civil, ve a regular de forma completa, acabant amb l’orfandat en què fins ara es trobaven.

Dic “nova” Llei 24/2018, però que ja ho és menys després de la inicial vacatio legis i de les pròrrogues successivament proposades pel Govern i aprovades pel Consell General, que han posposat la seva completa entrada en vigor fins al proper dia 1 de maig. Pròrrogues que a vegades s’han titllat d’excuses però certament justificades: (i) primer per la manca de mitjans materials i humans de l’Administració de Justícia d’ençà l’entrada en vigor de la Constitució del 1993 i que ara s’ha vist considerablement dignificada amb la nova seu de la Justícia; (ii) després per la pandèmia de la Covid-19; (iii) i també per la necessitat d’adaptar-se a la nova normativa, molt més àgil i en bona part basada en l’oralitat i la immediació i que posarà a prova la preparació, la capacitat i el treball de tots els que intervenim, d’una manera o altra, en l’Administració de Justícia i, especialment, dels magistrats, batlles, fiscals i advocats, que hauran de fer prova, ara més que mai, de l’entrega, la capacitat de raonament, dialèctica i coratge que caracteritza l’exercici de la professió en viu i frec a frec.

Per tot això, a la posobra de la seva entrada en vigor el proper 1 de maig, com a advocat dic: benvingut sigui el nou Codi de Procediment Civil, amb les seves mancances o errors, que en té, i en bona part ja corregits mitjançant l’entrada a tràmit amb caràcter d’urgència de la seva –i necessària– Llei de modificació.

A la llum de l’article 3 de la Constitució del 1993 i per fer realitat els principis de seguretat jurídica i d’interdicció de tota arbitrarietat, el nou Codi consagra per escrit les disposicions generals i els principis del procés fins ara mancats en gran part de normativa concreta i recollits únicament per una jurisprudència no sempre uniforme, i regula de forma concreta els diferents processos.

Sense perjudici de les modificacions que la Llei hagi de “patir” en el futur a la vista de la seva aplicació, em sembla indubtable que el nou Codi té una gran virtut, i és que proporcionarà concreció, certesa i seguretat jurídica per a tots. Als advocats ens caldrà reduir els escrits fins ara rumiats, meditats i preparats en la tranquil·litat del despatx, i ens haurem de motivar i esforçar en l’aplicació dels principis d’oralitat, immediació, contradicció i presència al fòrum jurídic. Però ja des del primer dia (o potser des del primer mes!), tots (i especialment el que anomenem “el justiciable”) hi guanyarem en eficàcia, agilitat i motivació en l’àrdua fatiga posada al servei de la Justícia que caracteritza l’exercici de la professió d’advocat.

Per això, contra determinats i catastrofistes auguris que s’escolten a la Cúria, penso que cal felicitar i confortar el Consell Superior de la Justícia, el Consell General i el Govern, i especialment el seu cap i el ministre de Justícia i Interior, per haver sabut ser comprensius i flexibles com un junc en les pròrrogues que necessàriament s’havien de fer, però que han estat ferms com un roure de profundes arrels en la seva imminent entrada en vigor el proper dia 1 de maig. Crec que ja era hora!

Sense perjudici de les incidències (i segurament també peripècies) d’encaix que de ben segur s’esdevindran durant els primers temps de posada en pràctica del nou Codi, ja no hi ha lloc ni temps per a crítiques negatives ni per a lamentacions. Tots ens hi haurem d’adaptar; i jo me’n felicito i veig el nou text amb total confiança i amb l’esperança que contribuirà a millorar en l’exercici del noble ofici d’impartir Justícia que tenen encomanat els Tribunals en nom del poble andorrà, amb la necessària intervenció dels advocats, com a cooperadors del nou sistema d’Administració de Justícia de què els andorrans ens vam dotar amb la Constitució de 1993.

* Xavier Jordana Rossell, Advocat i –ara per ara– soldat desconegut de la jurisprudència