Autisme i edat adulta

Demà és el Dia mundial de conscienciació de l’autisme i tinc un encàrrec de l’Associació del Trastorn de l’Espectre de l’Autisme (Autea) que em complau especialment, parlar d’autisme i edat adulta.

L’autisme és un trastorn del neurodesenvolupament que normalment es diagnostica a la infància. Les persones amb TEA tenen dificultats a l’hora d’inter­accionar socialment amb els altres i de comunicació. Perceben el món de forma diferent, necessiten rutines i un ambient predictible que els aporti tranquil·litat i els permeti reduir l’ansietat. Tenen també hipersensibilitats o hiposensibilitats sensorials i per aquest motiu els poden molestar alguns estímuls com els sorolls i les llums, entre d’altres. A més, també poden presentar comorbiditats associades com ansietat o conductes socialment inadequades i que calen abordar des de la intervenció.

Una intervenció primerenca és clau per tal de poder tenir un diagnòstic al més aviat possible i començar una intervenció multidisciplinària basada en tècniques d’evidència científica. No obstant això, és important proporcionar recursos i intervenir en totes les etapes de la vida d’aquestes persones. De la mateixa manera que les persones neurotípiques tenim necessitats que van canviant a mesura que ens anem fent grans, les persones amb TEA també, i per aquest motiu és molt important que els professionals duguem a terme una intervenció adequada a cadascuna de les etapes del cicle vital.

Però centrem-nos en l’edat adulta, una etapa difícil tant per a la persona amb TEA com per als seus familiars, especialment per la manca de recursos específics. Aquesta és juntament amb la vellesa una de les etapes més oblidades, ja que la majoria de recursos per a aquestes persones estan adreçats a la infància i joventut.

Des del vessant professional és important seguir creant recursos específics per a aquestes persones per tal que puguin continuar aprenent, mantenir aquelles habilitats que han après en etapes anteriors i dur a terme activitats en entorns comunitaris per potenciar la inclusió. És important diferenciar el tipus de necessitat de suport que requerirà la persona amb TEA, ja que en funció d’aquesta variable seran adequats un recursos o d’altres.

Per a les persones amb TEA, amb poca necessitat de suport, la intervenció anirà més enfocada a proporcionar-los estratègies que els permetin adaptar-se en un entorn laboral i que els ajudin a millorar les dificultats de relació social i de comunicació que tant els angoixen. També cal dur a terme un treball directe amb els entorns laborals d’aquestes persones per tal que coneguin tant les seves dificultats com les fortaleses i a la vegada sensibilitzar la societat en el TEA.

Per a les persones amb TEA, amb elevada necessitat de suport, serà molt important escollir el servei específic més adequat per a cada cas. Per aquest motiu és clau continuar creant serveis especialitzats i variats, i que cada família pugui escollir el recurs que millor s’adeqüi a les necessitats concretes dels seus fills o filles.

D’altra banda, és importantíssim també continuar realitzant un treball amb les famílies i tenir molt en compte els seus neguits i les seves angoixes.

Una de les angoixes més comunes que tenen les famílies és: “Què serà del meu fill o filla quan nosaltres no ens en puguem fer càrrec?” Quan es plantegen aquesta pregunta és important que els professionals els informem de tots els recursos disponibles i a la vegada serà un moment clau en què necessitaran molt suport sigui quina sigui la decisió que prenguin.

En aquesta etapa en què apareixen noves dificultats (les famílies es fan grans, solen donar-se més alteracions conductuals que fan més difícil la convivència), també és molt important que les famílies puguin seguir comptant amb els suport dels professionals especialitzats. Aquests els proporcionaran pautes concretes per manejar les dificultats amb les quals es troben diàriament als seus contextos naturals (domicilis i espais públics, entre d’altres) i això els permetrà disminuir la gran angoixa i estrès que els generen aquestes situacions i alhora augmentar tant la seva qualitat de vida com la dels seus fills o filles.

Per acabar, m’agradaria remarcar la importància de seguir lluitant per poder disposar d’una xarxa de recursos més àmplia i més específica i per seguir garantint una vida digna a aquestes persones, que des que neixen han hagut de lluitar per adaptar-se en un món fet a la nostra mida i molt allunyat de la seva realitat. També cal continuar formant tots els professionals que tracten amb aquestes persones i sensibilitzar la societat en general que hi ha diferents tipus de persones perquè la diferència és aprenentatge.