La Sexta i les dues cares d'Andorra

El juny del 2002, mentre estava a Mònaco per cobrir en exclusiva per al Diari d’Andorra l’entrada de l’aleshores Unitat de Prevenció de Blanqueig d’Andorra (UPB) –avui Uifand– al grup Egmont, on més de 150 països lluiten contra el blanqueig de diners i el finançament del terrorisme, els meus caps em van encarregar que aprofités la visita per fer un reportatge sobre aquest petit país.

Em vaig decidir a escriure sobre la gent corrent i el seu dia a dia i amb l’ajut d’una persona que treballava al Centre Internacional de Premsa de Mònaco, un anuari amb dades de tota mena i diversos testimonis vaig començar a modelar l’escrit. En tot moment vaig mirar de deixar en un segon pla tots els tòpics pels quals es coneix aquest país, un aspecte vital per mirar d’anar una mica més enllà i donar una altra imatge que la típica del luxe i glamour amb què sempre es relaciona Mònaco. Vaja, vaig intentar apropar el Mònaco més real possible als lectors de l’Informacions.

Ara fa uns dies, una cadena televisiva espanyola La Sexta va emetre un reportatge anomenat Andorra: las dos caras. En realitat, no sé a quines dues cares es refereix el títol del reportatge, perquè la intencionalitat és mostrar-ne una de sola on, entre d’altres perles, Andorra apareix com un país en què les violacions dels drets humans i laborals són el pa de cada dia, on no hi ha llibertat de premsa i que té un model de funcionament institucional poc menys que feudal de base.

És de primer de periodisme contrastar la informació i diferenciar opinió d’informació. I sobretot, mirar d’explicar les coses tal com són i no mirar d’adaptar-les a la teva línia editorial. Al programa surten coses que són veritat, però al meu mode de veure hi ha una clara intencionalitat en remarcar alguns aspectes sense aprofundir gaire ni buscar d’altres testimonis. Potser és el menys greu que es diu, però és d’aurora boreal que surti una senyora a l’avinguda Meritxell dient que ha de fer tres quilòmetres si vol comprar fruita perquè totes les botigues d’aquest carrer estan centrades en el luxe.

La Sexta, que és la cadena de referència de la informació política a Espanya amb programes molt influents, té una línia editorial molt marcadament d’esquerres i això té un pes molt important en la seva programació d’informatius.

És cert que als seus programes hi van periodistes de totes les tendències, però no així els analistes, que són sempre de la mateixa corda.

El reportatge emès el passat dia 26 és un bon exemple de la doble vara de mesurar de la cadena perquè, al mateix temps que qüestionen el dret d’un youtuber de venir a viure a Andorra pels avantatges fiscals, cosa que segons ells és insolidària amb el sistema de polítiques socials del país veí, els grups Atresmedia –al qual pertany La Sexta– i Mediaset no hi veuen cap insolidaritat a acaparar més del 85% de la publicitat que s’anuncia en les televisions en obert. I a Espanya n’hi ha unes quantes. Imagino que els responsables de l’arxiu digital de la cadena tenen guardat el citat reportatge en la secció de Consejos vendo, para mí no tengo.

De fet, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència del país veí els va imposar el 2019 una multa de prop de 90 milions d’euros per pràctiques anticompetitives en la forma de comercialitzar la publicitat. Una sanció que tots dos grups van recórrer i que ara per ara es troba als tribunals. I més recentment, a principis d’aquest any han estat novament sancionats per aquest ens amb quanties menors, en aquest cas per publicitat encoberta.

Ja parlant pròpiament del reportatge, a l’hora d’abordar els drets laborals, trobo lògic que parlin amb un sindicalista, però també ho podrien haver fet amb la CEA o bé la Cambra de Comerç o alguna altra patronal de les que hi ha al país. Per cert, el senyor Ubach què vol exactament? Una legislació millor per als treballadors o una que li permeti a ell viure com a alliberat sindical? Estaria bé que hagués aclarit això.

Igual que també podrien haver parlat amb el Col·legi de Metges d’Andorra i no únicament amb un facultatiu que ja no exerceix al Principat. I pel que fa als preus dels habitatges, és únicament una problemàtica que existeix a Andorra? No hi ha problemes d’accés a la vivenda a les principals ciutats espanyoles?

Podria continuar desgranant l’enorme demagògia que vessa tot el programa, però em quedaré en una puntualització molt oportuna i que és veritablement l’altra cara que no mostra el reportatge. El mateix dia que s’emetia el programa, el cap de l’estat del Regne d’Espanya havia posat punt final a una visita històrica de dos dies en què va poder copsar de primera mà la realitat andorrana, ben oposada a la que va fer l’Equipo de Investigación. Tot un cop d’esquena d’un país amb qui tenim una relació molt estreta i que sap els esforços que Andorra ha fet en els darrers anys.

Qui escriu aquestes línies va venir ara fa poc més de 20 anys a Andorra, un país que m’ha acceptat i que jo he acceptat com era aleshores i com és ara i en el qual he exercit lliurement el periodisme. Andorra és un estat de dret, amb una arquitectura institucional sòlida i amb una llarga trajectòria de solidaritat i acollida com el rei Felip VI va recordar en una de les seves intervencions.

Andorra és el que és perquè cada quatre anys democràticament els electors trien els representants que despleguen les polítiques que majoritàriament surten de les urnes. I entre aquestes es troba la de la baixa fiscalitat per a totes les persones que viuen i hi treballen. Si algú vol canviar això i d’altres coses, que ho faci amb llum i taquígrafs pels conductes que la democràcia andorrana els brinda. I no per la porta del darrere i a través de performances televisives.

I una reflexió final: si Andorra és el que el reportatge vol fer creure, algú en el seu sa judici pensa que dos colossos i socis preferents com Espanya i França ho permetrien?

* Xavi Sánchez, periodista