Els joves ens recorden que existeixen

Sense la pretensió de voler escriure una tesi sobre l’adolescència perquè no soc cap experta en la matèria però amb l’experiència que m’ha donat la meva professió i com a mare de dos nois adolescents, podria dir que l’adolescència és aquell període que a tots els pares ens fa respecte afrontar i que sovint relacionem amb una etapa molt emocional, intensa i amb canvis constants d’humor. He trobat curiosa l’etimologia de la paraula adolescent que prové del llatí “adolescer” i que significa aprendre a créixer. I efectivament, l’adolescència és una de les etapes més transcendentals de la vida i en la qual el cervell experimenta importants canvis. Durant una formació, les paraules d’un neurocientífic em van fer reflexionar en dir que “el cervell d’un adolescent està formatejat per transgredir les normes” i assegurava que són reaccions naturals per les quals han de passar obligatòriament amb més o menys incidència. Explicava que tampoc ens ha d’estranyar sentir-los parlar com adults grollers davant d’un episodi de la Patrulla Canina o jugant amb els seus amics a polis i a cacos. Tot plegat, un batibull de sentiments que comparteixen sobretot amb els amics i companys. La vida social és per a ells com l’aire que respirem. Els seus punts de trobada són, habitualment, espais públics, parcs, places, carrers però el confinament de la primavera passada, els va privar de tot això. Els següents confinaments parcials viscuts en reiterades ocasions també els han portat moments d’avorriment a l’habitació parlant amb els seus amics online. Aquesta necessitat de relacionar-se els ha portat a vegades a transgredir algunes restriccions. Malauradament, amb els parcs tancats i amb la sensació de fer quelcom d’il·legal, s’han anat buscant alternatives en els llocs de retrobament, cases particulars o llocs amagats per no ser vistos ni jutjats, alguns fins i tot arribant a posar les seves vides en perill. I de cop un notícia tràgica ens recorda que els joves existeixen.

Però més enllà d’escandalitzar-nos i de jutjar-los, ens hauríem de demanar què necessiten aquests joves? Com podem ajudar-los? Proposem-los espais adaptats a cadascuna de les parròquies on es puguin reunir i no s’hagin de sentir criticats per a fer-ho. Proposem-los activitats del seu interès respectant escrupolosament els protocols de sanitat. La gestió d’aquesta pandèmia per part del Govern i dels Comuns ha demostrat que es podia mantenir una vida relativament normal tot i certes restriccions. Ens ha permès, als adults, participar en actes, en trobades i en esdeveniments culturals respectant les mesures de sanitat ja ben conegudes de tots, respectant uns aforaments limitats i en uns espais adequats. En cap moment, ens hem posat les mans al cap per haver assistit a una obra de teatre, ben al contrari, ens n’hem alegrat. Llavors, demano: No creieu que es podria fer el mateix per als joves? No creieu que es podrien organitzar activitats, concerts amb joves músics locals, esdeveniments del seu interès en les mateixes condicions que els adults gaudim de la cultura i d’altres actes socials?

Són el clúster més controlat del país, cada setmana els fan cribratges a les escoles i per tant són un dels col·lectius amb menys probabilitat d’originar un brot de contagis.

Els adolescents encara no són adults, els adults som nosaltres. Llavors, comencem a pensar en ells, comencem a tenir en compte aquesta necessitat d’estar en grup sense que se sentin criticats per haver-ho fet, guiant-los i proposant-los alternatives que els allunyin de conductes arriscades. Fem dels joves una prioritat.

*Mª Àngels Aché Feliu

Consellera de Desperta Laurèdia al Comú de Sant Julià de Lòria