La tribuna
Gran doctor en drets humans
N’Arcadi Oliveres i Boadella, que ens acaba de deixar, va venir fa pocs anys a la seu de l’Ateneu terrasenc
N’Arcadi Oliveres i Boadella
–que ens acaba de deixar– va venir, fa pocs anys, a la seu de l’Ateneu terrassenc. El motiu era fer una xerrada sobre drets humans i justícia social, la seva “especialitat” i “rovell de l’ou” de la seva vida compromesa. La sala era plena de gom a gom. La presentació anava a càrrec de la senyora Rosa M. Vives i Riera. Ací recordo la dita castellana del “lo bueno, si breve dos veces bueno”.
Malgrat que molts li donen la paternitat a Francisco Gómez de Quevedo, pertany a Baltasar Gracián… D’acord amb aquesta frase, havia suposat que el formalisme duraria poc… La meva adrenalina –i la d’altres assistents– va anar in crescendo fins que em vaig sentir impel·lit a interrompre-la. Potser, fins i tot, amb un cert regust agredolç i mal educat, perquè no acabava mai. Textualment vaig dir, a viva veu: “hem vingut a sentir l’Arcadi…, i no pas a tu!”, quan allò ja passava de taca d’oli.
Exposat el fet, he de confessar que em sento molt i molt trist. La mort sempre és un tràngol dur. Deixant de banda cap tipus de connotació religiosa o filosòfica, aquest personatge valia el seu pes en or. Home de fortes conviccions, la millor carta de presentació no passa per activar cap encenser. Em remeto estrictament als fets de la seva trajectòria. L’any 1974 encetà el seu lligam amb l’organització catòlica Pax Christi, per a promoure la pau i la reconciliació entre tots els pobles. Set anys més tard, ingressava a Justícia i Pau, associació amb objectius idèntics envers l’harmonia universal i els drets humans (essent-ne president de 2001 a 2014).
Pel que fa a la militància política, n’obviaré el meu pensament. Si més no, de cara a no ferir cap mena de susceptibilitat, en un entorn polític encara prou crispat. Això sí, no sense reconèixer abans les seves arrels profundament democràtiques contra el feixisme, des de l’època d’universitari, en plena dictadura franquista… M’interessa sobretot la seva projecció social i humana. Un autèntic crack de moviments contigus amb la tesi del “descalç sobre la terra vermella”, que ens digué adéu l’agost de l’any passat.
Admiro moltíssim la seva rauxa i la llarga producció literària per a donar a conèixer la seva tesi. Especialitzat en punts punyents com ara la vergonya del deute extern dels països pobres, les relacions entre primer i quart món, l’economia de defensa, preconitzava el decreixement. Podrà semblar un contrasentit, malgrat que aquesta visió arrela plenament en motiu de la Covid-19. Tot ho feia amb coratge màxim i dient les coses pel seu nom… La qual cosa solia treure de polleguera la classe dirigent. Òbviament, el seu paper de corcó els molestava, essent en connivència soterrada amb àrees de poder econòmic corrupte en moltes ocasions.
Perdem una punta de llança en un moment històric summament complex i malmès. La pèrdua de valors econòmics, sanitaris, assistencials, socials, judicials i de pur respecte humà requereixen líders de rocam que trepanin la ignomínia, deixadesa i el menfotisme de massa polítics acomodats a situacions de pur privilegi personal. No gaire empàtics amb el patiment de bona part de la població… Poc interès demostren a conrear una democràcia real de servei als refugiats (o, més ben dit, desplaçats), a la cultura de la pau, al consum responsable, al canvi climàtic, al desarmament efectiu (i no teatral), a l’anticapitalisme. La seva llengua era com un bisturí que talla –sense embuts– les postures que volen ignorar els fets.
Sentir frases mitineres tals com que “cal mirar al futur” o “hem de construir un futur millor” li regiraven els budells. Sobretot perquè era home de fets, que no pas de paraula buida. Tot i això, el seu pensament profund ressona –amb contundència– en diferents llibres trets al mercat. El darrer, justament, a primers de febrer: Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar. No deixa d’ésser un compendi a tall d’obra pòstuma. Hi expressa les seves utopies factibles.
Amb forta emoció, certifico que “el cel nou i la terra nova, de nosaltres encara són lluny”. N’Arcadi, tanmateix, ens assenyala el camí.