Sense tren ni aeroport Andorra també serà

No sé quantes mones de Pasqua hauran desfilat amb una figura de xocolata en forma d’avió o adaptant un ou com si fos una torre de control. Potser la cosa no haurà donat per tant. Però el cert és que la simulació d’apropament i aterratge de l’avió a la imaginària pista de l’imaginari aeroport de Grau Roig, ha estat comentat a les sobretaules i a les tertúlies fetes a distància amb les aplicacions telefòniques; obligada distància rondant el virus pel mig. I si no en teníem prou amb el divertimento de l’aeroport, passat Pasqua ara sentim el xiulet del tren imaginari que arriba a Andorra encara no se sap d’on, però a tota màquina. Fa dos dies el govern posava sobre la taula la confecció d’un estudi de propostes per mirar de saber si un tren entre Lleida i Andorra i Tolosa, amb extrems a Madrid i a París, resultaria viable. En les propostes que es demanen, curiosament també hi entra mirar de fer més pas per carretera entre Bellver de Cerdanya cap a la Seu (N-260) i Andorra (N-145) i des d’Adrall (sic) a més de millorar la senyalització entre Organyà i Adrall (C-14). És, diguem-ho altre cop, si més no curiosa, aquesta incursió per part d’Andorra a les carreteres espanyoles amb competències estatals (l’N-260 i l’N-145) i autonòmiques (la C-14). O s’ha colat algun follet al departament de carreteres, o es vol tenir una deferència, un detall, amb els veïnatges de migjorn.

Sembla que sense aeroport i sense tren Andorra ha de quedar encallada com aquell vaixell de carga embarrancat al canal de Suez. Que sense aeroport a dins del país i sense tren d’alta velocitat Andorra no tingui res a pelar. Surten gurus lloant no només la beutat de tenir un aeroport en territori nacional i així “no dependre dels veïns”, sinó de lo llesta que seria Andorra “més que una guineu” si disposes d’aeroport i així li faria pam i pipa a les restriccions del virus, a les cues a les fronteres, al control de passaports, a les duanes i fins i tot posaria una vena als ulls a les normes de seguretat aèria internacional i a la sobirania de l’espai aeri espanyol i eventualment francès a l’hora durant les maniobres d’apropament o d’allunyament. Aquestes, pel cap baix, requereixen d’un passadís de 50 Km, i això en aproximacions a aeroports situats en terrenys plans. Ara imagineu voltats de muntanyes i només amb una via d’apropament i d’allunyament com seria el cas de Grau Roig. A la mínim contratemps, la ventallada podria ser tan evident, com per dubtar que cap enginyer aeronàutic i cap pilot comercial amb el cap ben posat s’hi volguessin aventurar a donar per bona una pista d’aterratge a Grau Roig o a fer-hi vols. I si la seguretat és imperiosa, no ho és menys la bona qualitat ambiental, sigui arran de terra o a l’aire. Preguntem a la gent del Pallars si els semblaria bé que els avions anessin a enfilar girar a sobre el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, amb estrictes restriccions de vols, per enfilar cap a Andorra i passar després per sobre el Parc Natural de l’Alt Pirineu. Eh que no? Eh que tindrien tota la raó, no només les autoritats aèries espanyoles, sinó la gent del Pirineu a ponent d’Andorra, per evitar tal disbarat?

Andorra no pot sortir amb paperetes per jugar a la rifa o a la tómbola. Ha de ser pragmàtica i creïble si vol tenir la coresponsabilitat d’altres estats europeus en el seu desenvolupament. Tenint l’aeroport a Montferrer, per quins cinc sous se n’ha plantejar un a Grau-Roig? La sensació de miratge, la il·lusió òptica, el fer volar coloms, pot ser tan punyetera, que fins i tot pensant que amb un aeroport a dins, “Andorra s’obriria al món”, no es pugui veure que en realitat el que faria és tancar-se, mirar-se el melic. I de mirar-se el melic a demostrar insolidaritat només hi ha un pas. I d’aquí a fer altres supòsits o a deixar anar pel boc gros autèntiques astracanades, que ho destaroten tot, també, com feia no fa gaires dies la consellera general Montaner, dient que l’aeroport a Grau Roig no, millor fer-lo de frontera en avall, però que fos d’Andorra, fent un símil amb la part del Palau del Bisbe considerada territori andorrà i així “el soroll, la contaminació i les afectacions no ho tindríem nosaltres”. “Sabeu cantar bé el goigs de Sant Magí”: -li diran de fora a la consellera general Montaner-“Un per a tu i dos per a mi”.

Per al tren llampant i puntual que faria Madrid-Andorra-París i ens portaria porres amb xocolata al matí per esmorzar i Tarte tatin a la tarda per berenar, fem-ne una pregària a Nostra Senyora del Pilar, a veure si pot moure fitxa i dir a Madrid i a París que el projecte de tren internacional transpirinenc, la Travessia Central del Pirineu, entre Saragossa, Osca, Tolosa i París, mirin que passi una mica més cap allà a llevant, fins a Lleida i que, des de Lleida –i tapant els ulls a la Vall d’Aran, perquè no ha vegin- encari el ferrocarril cap a Andorra. A veure si La Pilarica, bona minyona com és, des del seu setial a tocar de l’Ebre, hi pot fer res. Que igual sí, mai se sap i ho aconsegueix, pensant que així en un tres i no res podria pujar a saludar la seva cosineta la Mare de Déu de Meritxell. I ja posats, que parés un moment a Artesa o Ponts i ens pugés unes panades o un bon rotlle de coca de recapte.

Sense tren ni aeroport Andorra també serà. I potser encara serà més i millor. Les muntanyes del món –apresa la lliçó- s’encarrilen cap a un futur amb models econòmics que conjunten tradició i modernitat, més naturals i respectuosos amb l’entorn. I a més, tenint l’aeroport de Montferrer a tocar i el tren a no res del Pas de la Casa, cal saber-ho aprofitar i deixar de voler entortolligar-se i encaterinar-se amb quimeres de mal pair que un cop perpetrades, hipotequen i malmeten butxaques, ànims i esperits. I si encara algun pensament enlaire un crit, posem com ara: “Andorra s’ha de renovar, perquè és massa vetusta”, li direm aquella màxima sàvia, no pas del Manual Digest, sinó d’un altre país pirinenc, Cadaqués, territori en certa manera també encotillat entre muntanyes i en aquest cas el mar. Com diuen a Cadaqués: “Bandera vella, honra de capità.”