Sostenibilitat de les pensions públiques

Aquests darrers dies dues notícies han tornat a posar a la primera línia de l’actualitat el fons de reserva de jubilació (FRJ). Aquest sol fet ja em satisfà. La transcendència de la finalitat del FRJ, els milers de persones que en depenen i la seva insuficiència per fer front als compromisos a llarg termini haurien de ser raó més que suficient per estar permanentment d’actualitat mentre no s’hagin pres les mesures necessàries per garantir-ne la seva sostenibilitat. No hauria de ser discutible ni negociable tenir un sistema de pensions públic que garantís a tothom disposar d’una pensió suficient per cobrir dignament les seves necessitats, però tampoc hauria de qüestionar-se que sense reformes no ho aconseguirem.

Tornant a les notícies, la primera era el resultat de la gestió del FRJ l’any 2020. Si posem el focus en l’any 2020 podem estar contents. S’ha obtingut un resultat positiu de 71 milions d’euros. D’aquests, 32,3 provenen dels excedents de les aportacions per cotitzacions de la branca jubilació de la CASS, i 38,7 milions provenen del rendiment dels actius del FRJ. En definitiva, 71 milions d’euros que passen a formar part del FRJ per pagar pensions futures.

La crisi provocada per la pandèmia s’ha notat i els excedents per cotitzacions han estat sis milions inferiors als pressupostats. Tot i així, l’any 2020 els ingressos per cotitzacions encara han superat el que s’ha pagat per pensions.

Els 38,7 milions representen una rendibilitat del 2,76% del total d’actius gestionats, i permeten assolir, un any més, l’objectiu que fixa la Llei del FRJ de batre la inflació. No ha estat un any fàcil. La pandèmia va arrossegar els mercats a caigudes molt importants els mesos de març i abril. El FRJ va arribar a tenir una pèrdua latent, procedent principalment de la caiguda de valoració dels seus actius, superior als 100 milions d’euros. Situacions com la viscuda ens han de fer posar en valor la gestió que es fa del FRJ i el treball dels seus professionals. Tenim una visió a llarg termini que permet fugir de les decisions precipitades i aprofitar les oportunitats que dona el mercat. Disposem d’un marc legal que limita el risc i imposa criteris de diversificació en la gestió i en els actius. I, finalment, hem generat una estratègia de gestió coherent amb l’horitzó temporal de les obligacions que haurà d’assumir el FRJ amb els pensionistes. Però més enllà del rendiment d’un any, el realment important és que la rendibilitat anualitzada dels darrers 10 anys ha estat del 2,51% quan la inflació anualitzada pel mateix període ha estat del 0,70%.

Però tot això ja és el passat. El risc de parlar dels números del FRJ és que ens poden enlluernar i no deixar-nos veure amb claredat el futur. Disposar de 1.462 milions d’euros, ingressar –encara– més del que paguem per pensions o tenir una situació millor que la majoria de sistemes de pensions públics de països desenvolupats ens pot fer pensar que no ens hem de preocupar. Però ho hem de fer. Després de més de 50 anys de Seguretat Social i del creixement econòmic dels anys vuitanta, els propers anys tindrem un increment del nombre de pensionistes molt important. A desembre del 2020 hi havia 12.607 jubilats i 3.233 pensions de viduïtat, i les pensions pagades durant tot l’any van pujar a 96,1 milions d’euros. Amb la incorporació de nous pensionistes prevista, l’any 2036 les pensions a pagar pujaran més de 400 milions. Res que no s’hagi dit i se sàpiga des de fa anys. De fet, les reformes de l’any 2008 i 2014 ja encaraven aquest problema i han tingut un efecte positiu en la sostenibilitat de les pensions. Però no n’hi ha prou. Igual que s’acceleren les obligacions cal accelerar les mesures.

Per això vull destacar la segona notícia a la qual em referia: la iniciativa parlamentària per fomentar un pacte d’Estat per la sostenibilitat de les pensions de jubilació de la CASS. Un pacte que, si s’assoleix, serà el més transcendent per al benestar dels ciutadans i l’estabilitat d’Andorra des de la Constitució de l’any 1993.

Hi ha la voluntat compartida unànimement de disposar d’un sistema de pensions públic i sostenible, però la voluntat no és suficient. Se l’ha de dotar d’eines i recursos per fer-ho possible. Sempre costa afrontar les reformes i la temptació en moments de crisi és ajornar-les. En el cas de les pensions aquesta és la primera dificultat. Podríem pensar que en plena pandèmia de la Covid-19 no és el moment, que tenim temps, que les pensions dels propers 15 anys ja estan garantides. Ens estaríem equivocant. Si hi ha diners per pagar les pensions dels propers 15 anys és perquè fa més de 50 anys que s’està estalviant. Qualsevol reforma que fem avui del model de pensions tindrà impacte passat un bon nombre d’anys. Per això no podem perdre temps.

La primera virtut de la proposta entrada a tràmit parlamentari és que promou una participació activa de tots els grups parlamentaris, del Govern i de la CASS, que reconeix el component tècnic de la reforma, i expressa la voluntat d’adherir-hi els agents econòmics i socials. La segona virtut és que hi posa calendari.

Tenim la sort, però també l’obligació, de poder pensar a 15 anys vista i assegurar les pensions públiques dels propers 50 anys. Per fer-ho caldrà tenir amplitud de mires. No podem reduir el debat a quin percentatge s’han d’augmentar les cotitzacions, a quina ha de ser l’edat de jubilació o quin topall s’ha de posar a les pensions més altes. Totes elles mesures importants, però limitar-nos a proposar modificacions puntuals sobre el model actual tindria, en tots els casos, un resultat pobre. El debat ha de ser més profund, més estructural, de model. Unes darreres dades: dèiem que els estudis actuarials situen l’import que es pagarà l’any 2036 en concepte de pensions de jubilació per damunt dels 400 milions, i podem afegir-hi que els ingressos per cotitzacions –amb les condicions actuals– se situaran sobre els 172 milions. Pensin, només per tenir una referència, que el pressupost de l’Estat l’any 2021 és de 463 milions. Estem davant una reforma que va molt més enllà del model de pensions.

Per això cal una participació àmplia i voluntat de consens. L’any 1968 els que van impulsar la creació de la CASS van pensar a llarg termini, van pensar en les persones i Andorra. Toca fer el mateix.

* Jordi Cinca Mateos, President de la comissió gestora del FRJ