Torna'ns a perdonar Andorra

Sé que tot article, encara que sigui d’opinió, ha de fer una feina prèvia de context tot posant a disposició dels lectors els fets en què es fonamenta l’opinió exposada.

Però en aquest cas, em fa tanta mandra, són fets tant coneguts per tots els andorrans i són fets tan desagradables i il·lògics que em permetreu que m’ho salti.

El comportament dels darrers mesos de la Generalitat de Catalunya amb el Principat d’Andorra s’hauria de qualificar com de constant deslleialtat. Però per cometre deslleialtat s’ha de tenir abans un compromís de lleialtat, i ja fa anys que la Catalunya política ha deixat de ser lleial a Andorra. Millor dit, la Catalunya independentista, és a dir, la meitat de Catalunya, la que ara per ara té el poder autonòmic.

Fa uns anys vaig escriure al Diari d’Andorra l’article Perdona Andorra. Semblava llavors que no podien anar les coses a pitjor. Però ja fa anys que a Catalunya quan sembla que res pot anar a pitjor descobrim que sí, que encara no hem tocat fons.

Òbviament no soc independentista, el 2012 vaig tenir l’oportunitat de ser-ho (tinc un munt d’amics polítics en aquest sector i encara els tinc, alguns empresonats), però vaig decidir no adherir-me a un camí que no veia clar perquè intuïa que era buit de valors. Vaig creure que el camí a la independència no aportava res al capital humà de Catalunya, doncs sols es basava en un sentiment, en cap cas en un raonament.

Desgraciadament el temps m’ha donat la raó, perquè la política dels sentiments només entén d’això, de sentiments, és a dir, de visceralitat i odi vers els que no pensen igual o no ens deixen ser el que creiem que tenim dret a ser. Ens hem fet mal, molt de mal, i la situació ens ha portat a un carreró sense sortida ni final on el país va perdent pistonada i les persones (totes) empobrim les nostres vides, les nostres possibilitats de creixement i el nostre futur perd qualitat amb l’empobriment de Catalunya com a unitat econòmica i com a grup humà que ara ja està trencat i dividit visceralment per molts anys.

Què té a veure tot això amb Andorra? Doncs molt. La política de l’odi i res més que això és el que esteu rebent des de la Generalitat els darrers mesos. Aquesta política de no ajudar-vos gens, de tornar-vos bojos amb ordres contradictòries, de no permetre-us una mobilitat que sí que es permet als altres grans veïns europeus, aquesta política no és res més que la conseqüència de l’odi. Els nostres gestors polítics (fins i tot alguns de mèdics) tenen una visió maniqueista de la realitat, és a dir, divideixen el món entre bons i dolents. I no ho fan amb criteris humans, sinó polítics. Els bons són els que volen Catalunya independent, els dolents, la resta, i entre la resta hi ha Andorra.

El 27 de juny del 2017, quan definitivament el Parlament de Catalunya va embogir i va declarar una independència inútil i de terribles conseqüències humanes, el Govern d’Andorra a les 20.21 hores d’aquella mateixa tarda va tuitejar que reconeixia Catalunya com a part d’Espanya. D’aquell tuit venen tots els disgustos, entrebancs i deslleialtats que Andorra ha hagut de patir els darrers mesos per part de la Generalitat. No hi ha raons mèdiques, no hi ha motius sanitaris. Fins i tot no hi ha raons de protegir les empreses catalanes en detriment de les andorranes. Només hi ha la visceralitat de fer-vos pagar que no reconeguéssiu la independència i féssiu una crida a la negociació, perquè la rauxa dels indepes rebutja la negociació i aposta pels fets consumats (referèndum de joguina guanyat, independència assolida).

Poc els importa que la resta d’Europa es manifestés igual que Andorra. El pancatalanisme ha percebut sempre Andorra com una eina per a la seva expansió, com un país del qual servir-se en lloc de servir-lo. Com un país a tutelar en lloc d’un país del qual aprendre. Tal com vaig escriure a Perdona Andorra, avui el Principat és un país econòmicament, socialment i ideològicament molt més fort i assenyat que no aquesta Catalunya que depèn dels partits antisistema. A Andor­ra se li fa pagar l’odi derivat de la impotència que el món internacional va girar l’esquena a la declaració d’independència.

Però un cop més, malgrat tots els vostres defectes, Andorra ha donat una lliçó de sentit comú, ara per ara el menys comú dels sentits a Catalunya. Les bones gestiones del Govern d’Andorra i el Copríncep han trobat la solució lògica i sensata, i el govern de Madrid ha equiparat Andorra amb la resta d’Europa i ha permès la mobilitat.

Arribats a aquest punt ja no puc dir “perdona Andorra”. O si ho puc fer només és en nom propi. Soc ciutadà d’una terra embogida, on la rauxa s’ha menjat el seny i on no sabem reconèixer ni els nostres amics, els andorrans. Catalunya no té projecte més enllà d’un anhel independentista que –ara per ara– només vol la meitat de la població, tant hi fa si és el 45% o el 55%. No són suficients per assolir la independència, però sí que ho són per trencar el país en dos. I apunto també (com deia el Govern d’Andorra) que són suficients per entendre que cal trobar una solució pactada, no imposada.

A alguns ens fa vergonya com l’acció d’aquesta terra que abans era exemple de tolerància i esforç hagi fet d’Andorra l’objecte principal de les frustracions per no arribar a una Ítaca sense contingut ni valors humans que en lloc de fer-nos avançar ens ha fet més pobres, més petits i més trencats que mai.

En nom dels catalans de seny, torna’ns a perdonar Andorra. Si alguna cosa hauríem de fer els vostres veïns és aprendre d’un país petit que ha hagut d’afrontar els darrers anys reptes estructurals i econòmics de primer ordre i se n’ha sortit, perquè malgrat tot sou un país unit que teniu clar el que sou i el que podeu i no voleu ser.

* Jordi Casoliva, Director COPE Catalunya i Andorra