Una torre campanar ben alta

Deixo al lliure albir de l’amic campaner Robert Lizarte el vaivé del seu batall aplomat, regalant-nos amb repics alegres les hores vives d’aquest dissabte disset d’abril de 2021. Catang, cating catang, pic, tres pics i repicó. Des d’Encamp, el caparró inquiet del Robert i les seves mans d’apòstol fonedor i sonador de bronze, donen honor i vida a les campanes i a les torres campanar. Sempre és tan bonic sentir el toc de les campanes conegudes, les que acompanyen les nostres rutines diàries. I ho són potser encara més les desconegudes, aquelles escoltades quan rondem per altres verals i en més allunyades verdors primaverals. A la plaça, a l’hora del vermut, el toc de la una o els dos quarts de dues eleven el moment a un gust intacte notat a la boca i als sentits. I abans hauran tocat les dotze, envoltats d’una dolçor i escalfor conjuntes, notant en l’aire proper al clatell els pes i la densitat del migdia íntim de L’Àngelus de Millet, densitat embolcallant, puntejada i difosa des de l’aristat campanar punxant la plana oberta. També la notem aquesta sensació atractiva per l’afuat campanar, més enclotats, des dels sòls de riu, acotxats a la vall. Posem el cas que som al Pont de Bar, vora la capella de Sant Ermengol, a tocar Segre. Alceu la vista costes amunt i veureu el campanar d’Aristot, l’aristat campanar d’Aristot, també fita reclamadora dels aires i els blaus del cel.

Brunyir de campanes escampat des de torres campanar ben altes i en campanarets més petits. A les Escaldes s’hi ha de fer pujar una torre campanar també ben alta, més que cap altra torre que s’hi pugui bastir. Mentre no pugi més que Padern, que sigui el campanar l’edifici més vistós dels obrats per mà humana. Així ho va voler Antoni Gaudí en construir mentalment el temple de la Sagrada Família de Barcelona, que no fos més alt que Montjuïc. I així serà com la torre central assolirà el 172,5 metres d’altitud, sense arribar als 177 que fa Montjuïc. A Arinsal, Sant Andreu del Prat del Campanar no pot pujar més que la seva espadanya, humil com és entre titans de ciment amb qui s’acara amb dignitat. Allà al porxo hi seia el Pere Canturri en hores de migdia, cercant amb el pensament acorat bons averanys per al país que creixia desmesuradament i bona i sensible gent com el Pere mirava de salvar-ne el patrimoni cultural. Reflexions i pensa de fa cinquanta anys enrere semblants a les que el Llibre blanc de la Cultura ens acaba d’abastar. Diu la ministra Sílvia Riva a la presentació: “Vull convidar tothom a fer que aquesta reflexió iniciada amb el Llibre blanc no s’aturi aquí. Aquest ha de ser un llibre obert, que ha de convidar a mantenir un diàleg permanent al voltant de la cultura. En aquests temps complicats, però també d’il·lusió i d’esperança, aquest llibre vol ajudar a construir un projecte cultural de futur que ens permeti ser un país més cohesionat, més lliure, més culte, i on puguem viure encara millor.”

Avui, disset d’abril, s’escauria potser, si atenguéssim les campanades de la seva mort, l’aniversari de mossèn Cinto Verdaguer. Dic potser perquè les seves biografies diuen que havia nascut un disset de maig. Però al recordatori oficial hi posa amb lletra ben clara: nasqué lo 17 abril de 1845. És, en qualsevol cas, un detall que ens barrina al cap cada disset d’abril en la cadència alada dels records que ens el porten. I avui que parlem de campanars i de campanes, Verdaguer de campanars, de cloquers –“Com deu alçar Casserres sa bizantina torre; per veure Sala-d’Heures i el vell cloquer de Vic”– i de campanes n’havia vist i oïdes a centenars. En la mort de Gentil a Sant Martí de Canigó, plors i sospirs de son pare Tallaferro els acompanyen “aurons i lledoners també sospiren” i “sospira amb homes i arbres la campana,/ com plora el germà mort una germana/ per qui cantava dolçament ahir,/ al cenyir-se l’espasa ceretana/ aqueix que com un tronc jau ara aquí”. I en baixar del roquissar sagrat de Sant Martí, monestir enrunat com ell el veu, només el campanar dempeus, mossèn Cinto fita ribera avall, a Cuixà, el campanar de Sant Miquel, que torreja igualment el vell monestir en runes. I, dolgut i alhora esperançat per veure’ls renéixer, els fa parlar: “Com dos gegants d’una legió sagrada/ sols encara hi ha drets dos campanars:/ són los monjos dar­rers de l’encontrada,/ que ans he partir, per última vegada,/ contemplen l’enderroc de sos altars”//”Una nit fosca el seu germà parlava/ lo de Cuixà: –Doncs que has perdut la veu?/ Alguna hora a ton cant me desvetllava/ i ma veu a la teva entrelligava/ cada matí per beneir a Déu”// “–Campanes ja no tinc– li responia/ lo ferreny campanar de Sant Martí–/ Oh, qui pogués tornar-me-les un dia!/ Per tocar a morts pels monjos les voldria;/ per tocar a mort pels monjos i per mi.”

Que toquin les campanes sense aturador. Faltats d’una campana amiga, les estones de calma serien més insípides i se’ns podrien arribar a encartonar les idees i les virtuts. I ja deixondits, a l’hora d’anar per feina, de complir la jornada, el tocar de les hores, una darrere l’altra, ens aporta la consciència de ser i formar part del temps que passa i amb qui compartim les esgarrinxades dels viaranys tapats per barsigals o les amoroses besades de les amples avingudes de la vida.