Gossos

Una vegada més s’ha vingut a demostrar com és de certa la dita segons la qual en la classificació de les mentides, més enllà de les grans, hi ha les estadístiques. Ho demostra la informació del nostre director segons la qual en el darrer any les baixes en el cens de gossos van augmentar més del mil per cent, fins a 740 exemplars. I afegia que l’any anterior només se’n van produir seixanta-

Es veu de lluny que al darrere d’aquesta evolució hi ha gat (en aquest cas, gos) amagat. I així ho confirma una font del tot fiable. Els seixanta del recompte anterior van minvar ben realment: es van morir. Els del recompte recent, en la gran majoria, van sortir del registre per trasllat, generalment a l’estat veí del sud. Un “empadronament” tant nou com fictici perquè continuen passejant-los als mateixos carrers, parcs o la muntanya, si són dels privilegiats.

Si, per un atzar, no gaire probable, l’agent de circulació o el bander demana a l’amo la documentació de la mascota, la sortida és senzilla: l’ha pujada el fill, o la filla, o qualsevol altre familiar, vingut per a uns pocs dies, o que ha anat de viatge en un país on no podia anar amb aquesta companyia.

Diu també la mateixa font que aquest emboscament o camuflatge d’animalons és conseqüència de l’aplicació de la taxa per tinença i l’afegida condició d’obtenir l’ADN del company/a de quatre potes per identificar-ne les tifes quan es deixen abandonades.

I també assegura que això de l’ADN s’ha demostrat majoritàriament ineficient, amb uns resultats de les analítiques fortament minoritaris, Tant com perquè en diversos llocs del món, on s’estudiaven aquelles mostres orgàniques, ho han deixat de fer. Alguns tan a prop com la Seu.

D’entrada, costa imaginar que els veterinaris s’oposin, com ho han fet, a aquesta pràctica de la genètica canina, perquè haurien de ser beneficiaris directes en cobrar les visites i proves. Tot i que el cònsol de la parròquia degana, Francesc Camp, digui que són pocs aquests especialistes “negacionistes”. Però, més ben pensat, el facultatiu de la fauna depèn dels clients, dels amos de les criatures, i d’aquí la lògica de fer-los costat.

O sigui que ara, quan veiem el veí o la veïna passejar la seva mascota, cal fer com es feia “a baix” amb els qui sabíem antifranquistes fugitius de la dictadura, encara que ells no demanessin, com feien habitualment: “No m’has vist.” No cal. Podem continuar fent-los carantoines com fan -fem- els qui els estimen, tot i que per respecte als seus hàbits no s’atreveixen a augmentar el cens per compte propi.

El que pot ser una impressió sense fonament real és que, darrerament i als voltants de casa, trobem les voreres més netes, més lliures d’excrements animals -se suposa que sempre són i han estat d’animals de quatre potes-. Qui sap si per aquesta actitud sobrevinguda de negar-los sobre els papers.

Ara només falta que la “trampa” arribi al “coneixement” d’alguna de les televisions espanyoles més o menys especialistes en escombraries perquè ja tindrien un altre motiu de desqualificació a Andorra, com a lloc d’especialistes a fer trampa a tota llei i de mantenir el contraban tot i que fa dies es va incloure al codi penal per la pressió exterior irresistible i en contra de la llarga tradició.