Inadmissible

Gairebé tot té una explicació. Pregunteu, si no, als científics. Però ben diferent d’explicar per què es produeixen els fenòmens és justificar-los. Aquest país cofoi de la seguretat i la pau als carrers no pot dir el mateix del que passa portes endins, especialment del que va passar el nefast any de la pandèmia i el confinament.

Si després dels viatges de vacances en família, sobretot en parella, afirmen els sociòlegs que creixen les separacions i els divorcis, probablement també van augmentar l’estiu del maleït 2020, i això explicaria també que en el mateix període de confinament es disparessin les xifres de l’anomenada violència domèstica.

I encara es va produir un altre factor que podria haver contribuït al fenomen: l’any de traspàs o de pandèmia va ser el més calorós des que hi ha registres de les temperatures, el que ve a desmentir una vegada més els negacionistes del canvi climàtic.

La informació publicada fa uns dies en aquest Diari no deixava dubtes: van ser ni més ni menys que 742 vegades hi va intervenir la policia en aquesta mena de problemes, amb el resultat de noranta-set detencions, un nou per cent més que les computades el 2019.

Més de la meitat de les actuacions, com ja es podia preveure només amb l’encapçalament, van ser per agressions masclistes, d’homes sobre dones: seixanta-nou, un quinze per cent més. De dones a homes van ser moltes menys –vint-i-vuit-, tot i que amb un creixement proporcional més alt 33,7%. Amb tot, la majoria de baralles físiques van ser mútues –de les dues parts de la parella. L’enginy de l’humor sovint surrealista i sempre misogin Jardiel hauria vist reforçada la veracitat d’un dels seus títols: “El sexe feble ha fet gimnàstica!”

Potser, però no tanta. I aquesta altra epidèmia no mereix cap broma. No pot ser que un animal de dues potes faci servir la seva força física més gran per sotmetre un altre a la seva voluntat, que sembla la motivació de la gran majoria de les agressions.

Un altre percentatge creixent és el d’atacs de fills a pares i/o mares, perquè els neguen quelcom que demanaven i el progenitor interpel·lat no els podia, o no els devia, donar.

Probablement, la gran majoria d’aquests abusos amb força física tenen el mateix origen: la sensació de domini legítim des d’una posició de superioritat, d’aquella figura que en zoologia s’anomena el “mascle alfa”.

La solució radical –des de l’a rrel- contra aquesta xacra no és la repressió, en forma de lleis i condemnes. Qui està convençut que la parella és una de les seves propietats mai no escarmentarà, per molt que sigui el càstig i, de fet, sovint veiem publicades històries de maltractadors reincidents.

Com erradicar aquesta plaga, començant per reduir-la? Hi ha coincidència majoritària que no es resoldrà d’avui a l’endemà perquè la clau està en l’educació i no només en l’escola. S’acostuma a dir amb tota la raó que a classe s’aprenen matèries, però la quitxalla s’educa a casa. Pel que fa al valor de la igualtat de gènere, és una evidència.

Diferenciar el nen de la nena en la càrrega progressiva de tasques de la llar, segons avancen en edat, és un error evident. Però de poc serveix igualar els deures sense l’exemple escaient del pare col·laborador amb la mare, com passa cada vegada més, però encara –potser mai- prou. Que encara resten personatges femenins, allunyades de qualsevol rastre de feminisne, entestades a complaure “el seu home”, com feien la mama i l’àvia.