Canvi d'etapa

Durant molt de temps hem deixat de ser el Marc, la Meritxell o la Maria per ser el pare de o la mare de. Hem organitzat la nostra vida en funció dels nostres fills. Hem passat hores i hores cotxe amunt i cotxe avall, hores i hores esperant mentre feia les extraescolars, hem conegut altres pares d’altres nens i hem fet coses plegats perquè els nostres fills s’ho passessin bé i, fins i tot, hem focalitzat la nostra vida en aquest nou rol: ser pares o mares.

Tenim molt clar el que cal per ser pare o mare d’un infant. Però què passa quan aquest infant passa a ser jove? Doncs que el nostre rol perd sentit. De vegades ens hi adaptem bé però de vegades no sabem ben bé com fer-ho.

És clar que un infant necessita un pare i una mare, però... i un jove? Què necessita? Sovint ens quedem desubicats i no sabem quin idioma parlar, ens costa més connectar i ens demana coses que no entenem. De cop i volta ens diu que els pares d’un amic de classe són més guais que nos­altres i ens empipem o ens posem tristos.

Sentim com deixen d’estar per nosaltres i fer coses amb nosaltres i com, a poc a poc, prefereixen passar més temps fora de casa. Quan són a casa són a l’habitació. Quan els demanem com estan no ens responen i ja no sabem com gestionar tant canvi.

És clar que el nostre fill o filla ha canviat, ja no és un infant, ara és un jove i no fa el mateix que un infant. Tampoc demana el mateix dels pares, ni necessita el mateix, i aquí som nosaltres debatent-nos entre l’estupefacció i un nou rol que no sabem ben bé com gestionar.

Una cosa és clara: no podem seguir fent el mateix que fèiem. No els podem seguir tractant de la mateixa manera i no ens podem seguir relacionant com ho fèiem. I encara més: aquest canvi no suposa un xec en blanc perquè facin el que vulguin. No podem oblidar que segueixen integrats en un sistema i que han d’aprendre a relacionar-se amb aquest nou rol però des del respecte i l’empatia.

I com ho fem això? Doncs parlant molt. Us convido que feu una reunió ben formal, amb tot el que això suposa, per parlar-ne. Nois, noies, hem de fer alguns canvis i crec que hem de redefinir tots plegats com podem encarar aquesta nova etapa.

Potser no cal que ho feu tot junts el cap de setmana. Sí, ja sé que t’agradaria molt, però ara necessiten el seu espai. Tampoc cal que ja no feu res mai plegats i que sembli que només viu en un hotel. Trobeu un punt mitjà que us suposi donar una mica de corda i rebre una mica d’estimació per part dels joves i dels pares.

Les seves prioritats han canviat, però això no vol dir no pugueu compartir espais. La seva necessitat d’autonomia ha canviat, però això no significa que hagi de ser independent, la seva necessitat de rebre i mostrar afecte ha canviat, però no per això no necessiten sentir-se estimats.

Potser ara ja no li hem de triar les vacances, sinó que les hem d’escollir plegats i aquesta és la clau, comptar amb ells i el seu criteri ajudant-los a pensar millor, a créixer, a manifestar-se i a expressar-se. Ens toca anar explorant noves formes de relació, noves prioritats compartides, nous comportaments i nous interessos, i no hi ha res millor que anar-ho fent plegats. Tenim tot un repte per davant, però hem de tenir clar que no podem seguir fent amb els fills joves el mateix que fèiem amb els fills nens.

Dit això, gaudiu d’aquesta nova etapa de descoberta, tant dels fills joves com dels nous rols. Ara ja no cal que fem tant de papa o de mama, així que podem potenciar nous rols com el d’amic, esportista, estudiant, parella o amant. Potser ara ja podem anar pensant a tornar a recuperar el nostre nom propi...

*Tomàs Navarro, psicòleg