Mare

Aquest primer diumenge de maig, com el de cada any, se celebra el Dia de la Mare. Poques d’aquestes diades d’homenatge, de solidaritat, i tot just de recordatori tenen més sentit, poden tocar més els sentiments. Fins i tot, o especialment, per als qui l’han (l’hem) perduda i encara més si no ha estat per mandat de la biologia, a una edat avançada, com més tard millor.

Diu el recitat d’una cançó popular espanyola que de mare només n’hi ha una, i amb una certa ironia els espanyols lloen com a sàvia la identificació portuguesa que fa servir el matern com a primer dels cognoms. I és que, de mare, no acostuma a haver-ne més d’una per cap. Casada, divorciada, soltera, l’acte de valentia de tenir un fill o filla s’acostuma a perllongar en el temps, sense renúncia a la criança ni a la companyia, per molts anys que vagin fent els descendents directes i si no és per força major.

Només una de natural, o adoptiva, o substituta, quan el paper l’ha assumit una tieta o una padrina, i no només passa per desaparició, com tants i tants han viscut i molts ho hem vist. Tret d’episodis aïllat, contra natura, la mare és la persona més generosa que pugui existir i el fill -diuen que encara més que la filla- habitualment l’adora, la venera.

No passa el mateix amb els pares que, com a mínim successius, se’n poden tenir diversos, fins i tot relativament nombrosos, amb les noves figures de família. O cap, quan la dona mare afronta la maternitat sola, per anys.

La diada, la commemoració, ha anat ballant pel calendari. Els joves difícilment recordaran que fa dècades ho celebràvem el 8 de desembre, fins que doctes pares del Vaticà van considerar que no s’esqueia fer coincidir l’enaltiment de la maternitat amb el dogma -un dels darrers reconeguts i gairebé només pels catòlics- de la immaculada concepció.

Aleshores es va decidir canviar la data, entre tantes variacions del santoral com han anat seguint, fins que es va fixar en aquest primer diumenge d’un mes que els educats en centres religiosos sempre recordarem com a marià, amb les ofrenes de flors a Maria.

De Maries -a seques- en van quedant menys. Com les portadores de noms de les diverses advocacions de la Verge, si no és per territorialitat, com les nostres Meritxell o Meris per abreujar. El mateix que amb les miraculoses per a objectius concrets, com ara la Mare de Déu de Núria, a la qual es va a demanar fertilitat. O santes contra amenaces o per aconseguir anhels dels pares, com ara Santa Bàrbara contra les tempestes o les explosions a les mines, o Santa Rita, per assolir, o un cop assolit, el que semblava impossible.

Deixem-nos, però, de disquisicions, d’encadenaments d’idees sobtats i espontanis, tangencials, que ens separen del sentit de la que, a més de commemoració, és per a molts i moltes celebració. I encara ho hauria de ser més. Com es diu a l’arribada d’altres diades, sigui Sant Jordi o Sant Valentí -segons cada identitat cultura-, siguin contra malalties o altres incentius de solidaritat i igualtat, com el de la dona, el de la mare hauria de tots i cadascun dels 365 -o 366- dies de l’any. I encara no en serien prou.

El més habitual, i del tot normal -dos qualificatius que no sempre coincideixen, per dissort- hauria de ser això: celebrar amb gestos quotidians cada dia de cada mare amb mostres d’estimació que de ben segur són per a ella els millors i més apreciats regals. A més, per descomptat, d’organitzar la festa, si és que la mare mateixa no se’ns ha avançat, i ja ens havia convidat fa dies. I com es crida en moments d’eufòria, sense vergonya ni reserva i encara que sigui des de l’enyor per la pèrdua, tot i que ja ens falti des de fa tants anys: visca la mare que ens va parir.