Sèries en temps de pandèmia

“La sobrecàrrega de la pandèmia dispara l’estrès i l’ansietat”, llegeixo en un titular. “Llegir i mirar la televisió són dues solucions balsàmiques que ens fan la vida més suportable”, comenta una lectora.

Bé, doncs, parlem de televisió i parlem especialment de sèries. En aquests temps de “queda’t a casa” s’han popularitzat quantitat de sèries majoritàriament americanes, però també britàniques, franceses, espanyoles i, ep, no oblidem les catalanes. Nombroses són les que han substituït o desplaçat el cinema, que a hores d’ara sembla que s’està recuperant a poc a poc. Tocades de mort per la pandèmia, les sales han estat molt de temps tancades. I amb els confinats a casa, què més podíem fer a part de les activitats rutinàries sinó plantar-nos al davant de la pantalla i oblidar per un moment les nostres angoixes, incerteses, en definitiva, entretenir-nos. Oblidar aquesta situació estranya que encara no hem acabat de superar, i espera’t assegut...

És ben sabut que Netflix és un servei de streaming que ofereix una àmplia varietat de sèries, pel·lícules, títols d’animació, esports, documentals i altres continguts premiats en milers de dispositius connectats a internet: Netflix, HBO, Amazon, Movistar, Filmin... Qui no coneix títols com ara Joc de trons, The Crown, de rabiosa actualitat... a vegades pel·lícula i sèrie alhora. Resulta si més no curiós el cas de les dues plataformes Netflix i HBO, que promocionen el mateix dia Los dos papas, una pel·lícula i una sèrie, respectivament, amb fins a quatre Pontífexs com a protagonistes. Tota una proesa! De ficció, gràcies a Déu!

Val a dir, però, que no tots els aficionats al cinema han fet la permuta per la sèrie. Els cinèfils busquen les seves pel·lícules a Filmin o altres plataformes i disposen de les seves cadenes especialitzades.

La sèrie televisiva ja tenia els seus addictes. Però no sempre les sèries havien ocupat tant d’espai a la premsa i a la pantalla. Només cal obrir un diari, pàgina d’arts escèniques, i salten a la vista els títols en quatre llengües o més. Anys enrere no sempre tenien bona fama. Passava una mica com les revistes del cor. Ningú no les mirava! No! On vas a parar! I resulta que qui més qui menys les recorria de cap a peus sense perdre detall dels fets i gent que d’un capítol a l’altre ens deixaven amb l’ai al cor. Avui parlem de la sèrie com qui parla d’una pel·lícula. Sense cap mica de reserva... Sembla que podem afirmar que la sèrie s’ha guanyat les seves cartes de noblesa.

Moltes són les raons que fan les sèries atractives i en alguns casos addictives. Per què, ens preguntem? Al nostre entendre, hi ha tres bones raons, entre d’altres.

–Perquè els temes són quotidians i propers.

Ens plantegen situacions conflictives tretes de la vida diària i dels seus problemes. Es basen en fets reals, propers als subjectes en el temps o en l’espai. Situacions o successos històrics, situacions o vivències personals. Passions humanes, escàndols i secrets de família... Hi podem trobar els set pecats capitals i més. De fet, temes de tota la vida als quals s’afegeixen altres realitats d’avui dia, com els nous tipus de relacions, nous estils de famílies, monoparentals, d’acollida... conflictes actuals com l’assetjament, el bullying escolar, laboral, l’abús de poder, la violència de gènere. De tota manera, aquests darrers sempre han existit però avui se’n pot parlar obertament. Al cor de cada situació solem trobar un dilema, és a dir, una situació en la qual és necessari elegir entre dues opcions igualment bones o dolentes. Aquests dilemes solen ser engrescadors i faciliten la implicació dels televidents en la situació en què sovint es veuen reflectits. També afavoreixen l’intercanvi, ja sigui amb la família o altres televidents. Per què no dir-ho? Cada final de capítol se sol acabar amb un inter­rogant, a vegades un suspens... És el moment en què els addictes televisius se senten una mica guionistes, després d’haver-se sentit protagonistes. I ara què passarà? I fan les seves conjectures...

En definitiva, podríem dir que les sèries exerceixen un efecte positiu que ajuda a relativitzar els problemes i fa que un se senti més acompanyat. Una teràpia, a l’abast de tots, gaudint alguns de l’efecte cocooning, una tendència a quedar-se a casa de forma totalment voluntària gaudint dels plaers de la llar.

–Perquè s’ha comptat amb un planter d’excel·lents actors i actrius de teatre i de cinema que transmeten la veritat i aporten una empremta de qualitat a la sèrie, que ens fa la història versemblant.

–Perquè darrere d’aquestes sèries hi sol haver el talent de l’escriptor i del guionista. Una raó de pes. No cal dir que un escriptor català singular és Josep Maria Benet i Jornet, malaguanyat autor teatral i televisiu, desaparegut el 6 d’abril del fatídic 2020. Amb el seu equip de guionistes i col·laboradors diversos ha contribuït a fer populars les sèries, la majoria emeses després de dinar. Avui en tenim a totes les hores.

En aquests moments, ens podríem preguntar: quins són els objectius dels creadors de sèries? Sense por a equivocar-me gaire diria que l’objectiu principal és entretenir els teleespectadors.

És obvi que molts aficionats a les sèries de TV3 coneixen de fa temps Josep Maria Benet i Jornet. Des de Poble nou, Nissaga de poder, El cor de la ciutat, Ventdelplà... i moltes altres. Un autor que ha fet escola. Només cal mirar les sèries actuals de TV3.

En certa ocasió, Santi Fondevila, columnista cultural i crític de teatre, va declarar a La Vanguardia: “Josep Maria Benet i Jornet és el creador del serial català i, en certa manera, el pare de tots els dramaturgs actuals del país.”