L'illa solitària

On són les platges més boniques del món? La gent tendeix a pensar en destins exòtics com poden ser la Polinèsia Francesa, les Seychelles o algunes illes del Carib. I ningú podrà dir que no ho són, de precioses: la llacuna de Bora Bora, La Digue o els parcs naturals marítims de la República Dominicana poden compondre algunes de les millors imatges d’aquests països.

Però a l’hora de la veritat, si es tracta de buscar paratges paradisíacs, ben a prop de casa, a la Mediterrània, en tenim de certament espectaculars, amb canvis de colors a l’aigua, la sorra i les roques que sols es produeixen en aquest racó del món, paratges com poden ser les cales de les illes Balears, alguns racons de la Costa Brava, Còrsega, Sardenya, la Costa Dàlmata o Grècia, entre molts d’altres racons del mar enmig de les terres.

Faig aquesta introducció per explicar una notícia que ahir vaig llegir a l’edició digital de la BBC i que ens parla de Mauro Morandi, un home de 81 anys que en feia 30 que vivia tot sol a Budelli, una illa de l’arxipèlag de la Magdalena, al nord de Sardenya.

Morandi era el guarda d’aquesta illa, on va arribar-hi de casualitat el 1989. Ara, davant de les pressions rebudes, ha decidit plegar.

El que m’agrada de la història és com comença. El somni del Mauro, com el de molts altres joves, era viatjar pel món i anar a parar a una illa de la Polinèsia.

Ell i els seus amics van comprar un catamarà de segona mà, però mai van arribar a tenir el pressupost suficient per viatjar tan lluny, de manera que van limitar la navegació per la costa italiana.

D’aquesta manera van arribar a l’illa Budelli, al petit arxipèlag de la Magdalena, situat al nord-oest de Sardenya, entre Porto Cervo i Santa Teresa de Gallura, una illa petita, apartada i solitària que els va encantar.

Curiosament, el guarda que hi havia estava a punt de jubilar-se i el Mauro se les va enginyar per aconseguir el lloc.

Trenta anys viscuts en solitud a Budelli deuen ser tota una experiència. Cuidava del parc natural i a l’estiu vigilava els banyistes i vaixells que arribaven a l’illa. Com el Mauro diu a l’article, “vaig trobar la Polinèsia a les portes de casa”.

Costa d’imaginar com serà el retorn del Mauro a la civilització, després de tants any vivint en una petita cabanya a la platja de sorra rosa. Però no sembla gaire afectat. Diu que està fart de sentir la pressió dels que el volen fer fora i que prefereix plegar i buscar un pis a Sardenya, a prop de l’arxipèlag, en una habitació amb vistes al mar.

A la foto que acompanya l’article se’l veu en bona forma i la mirada tranquil·la.

M’agrada escoltar una veu com la seva explicant allò que moltes vegades no volem veure. Està molt bé viatjar, però per gaudir de la natura i de paisatges espectaculars no cal anar gaire lluny.