'Le Petit Caporal'

En carta des de l’illa de Santa Elena, l’exiliat Emperador escriu: “La guerra de Rússia hauria hagut de ser la més popular dels temps moderns: era la del bon sentit i la dels veritables interessos, la del repòs i la seguretat de tots; era purament científica i conservadora. [...] El sistema europeu havia nascut; només era qüestió d’organitzar-lo. [...] Europa aviat hauria fet com si fos un mateix poble, i cadascú, en viatjar per tot arreu, s’hauria trobat la pàtria comuna. Hauria reclamat la llibertat de tots els rius navegables, la comunitat de les mars i que els grans exèrcits permanents fossin reduïts d’aleshores ençà a la sola guàrdia dels sobirans.”

A Guerra i pau el gran Tolstoi conclou: “El 1789 hi hagué una revolta a París. Cresqué, s’estengué i acabà amb el moviment dels pobles de l’Occident cap a Orient. Moltes vegades aquest moviment topà pel camí amb el moviment contrari. El 1812 el moviment arribà al seu límit extrem, Moscou; i amb el moviment dels pobles de l’Orient cap a l’Occident, arrossegà, igual que amb el moviment contrari, els pobles d’entremig. El moviment de reculada arribà a París i es calmà. Durant aquest període de vint anys, una immensa extensió de terra restà inculta, les cases són cremades, el comerç canvia de direcció, milions de persones són arruïnades, d’altres s’enriqueixen, emigren, i milions de cristians que professen la llei de l’amor al proïsme es maten els uns als altres.” Només cal dir que dels 600.000 soldats de la Grande Armée que envaïren Rússia, només 40.000 van travessar el riu Berézina en la retirada. I que en aquell terrible conflicte també hi van perdre la vida 400.000 soldats russos.

Pocs personatges històrics han suscitat sentiments tan controvertits con Le Petit Caporal, com anomenaven els seus companys d’armes Napoleó Bonaparte. Inspirador, d’una banda, de les més altes admiració i devoció en tant que campió de les idees de llibertat, igualtat i fraternitat de la Revolució Francesa que, com una impetuosa ventada, va envair tot Europa durant els primers anys del segle XIX; però, d’altra, les contínues campanyes d’agressió militar contra els països veïns, la seva desmesurada ambició personal i el trasbals polític, social i econòmic en què va sumir el continent, el va fer mereixedor del menyspreu i l’odi d’una part significativa dels seus contemporanis. Thomas Jefferson un dels pares fundadors dels EUA i redactor de la Declaració d’Independència de 1776, tenia d’ell la següent opinió: “Un miserable que va provocar més dolor i sofriment al món que cap altre ésser que hagués viscut anteriorment: l’Atila del nostre temps. Ha fet tot això per engalanar-se a si mateix i a la seva família amb diademes i ceptres robats.”

Napoleone di Buonaparte va néixer a Ajaccio el 15 d’agost de 1769 només un any després de la compra de Còrsega per França a la República de Gènova. Admès el 1784 a l’École Royale Militaire de París, als 16 anys ja era tinent segon d’artilleria. Fou artífex del cop d’Estat del 18 brumari que el convertí en primer cònsol de la República l’11 de novembre de 1799 i fou proclamat emperador el 1804. Es va coronar ell mateix a Notre Dame de París davant el papa Pius VII amb la cèlebre frase: “Dieu me la donne, gare a qui la touche.” Derrotat prop de Leipzig a la batalla de les Nacions l’octubre de 1813 es veié obligat a abdicar i fou confinat a l’illa d’Elba; però encara va retornar a França i al poder durant el període dels Cent Dies, fins que fou anihilat definitivament el 18 de juny de 1815 a Waterloo i desterrat pels britànics a Santa Elena, on va morir el 5 de maig de 1821.

Visionari, dèspota il·lustrat, geni militar vencedor en batalles tan importants com la d’Ulm contra Àustria o Austerlitz contra les forces coaligades (“He lluitat en 60 batalles i no he après res que no sabés amb anterioritat”), estava tan segur de la seva superioritat com a estrateg que descuidava temeràriament els plans de retirada, com va reconèixer un dels seus homes més fidels, Arman-Augustin-Louis de Caulaincourt, en el seu impagable llibret De Moscou a Paris avec l’Empereur.

Entre les llums innegables del balanç d’un dels grans protagonistes de la història moderna hi ha el formidable impuls a la modernització amb el Codi Napoleònic, la igualtat davant la llei, la llibertat de culte, el sufragi universal masculí, la generalització de l’ensenyament i el foment de les arts i les ciències amb la creació de l’Acadèmia, que de França es va replicar als nous estats amb l’atorgament de sengles Constitucions i Parlaments.

Napoleó ens va deixar brillants dicteris fruit de la seva peculiaríssima experiència com a militar i governant:

–“La primera qualitat del soldat és la constància, la segona és el sofriment, el valor no és més que la tercera.”

–“La mort és un repòs sense somnis.”

–“En guerra i en política l’ocasió és calba: difícilment es torna a presentar quan s’ha deixat passar.”

–“Els savis són els que busquen la saviesa; els necis pensen haver-la trobat ja.”

–“En coses d’amor i de guerra, res es conclou sense que s’atansin els contendents.”

–“Igual que es calcula la quantitat de moviment en la mecànica, la força d’un exèrcit es mesura multiplicant la massa per la velocitat.”

–“Les riqueses d’un home vulgar es graduen pel nombre dels seus amics. Al literat se li compta el mèrit pel nombre dels seus enemics.”

–“La democràcia és ardorosa i a vegades furibunda; però té entranyes i sensibilitat: se la pot commoure. L’aristocràcia, al contrari, es manté freda i tossuda: no sap perdonar.”

–“La riquesa dels pobles no consisteix en els tresors que tenen, sinó en l’ús que d’ells se sàpiga aprofitar.”

–“Només el gran constitueix la bellesa: l’extensió i la immensitat dissimulen molts defectes.”

–“En els caps fanatitzats no hi queda cap òrgan expedit per on pugui penetrar-hi la raó.”

–“Només és respectat en la dissort el que sap conduir-se en la fortuna.”

–“Tal és el destí dels grans homes. El destí de Cèsar i d’Alexandre, l’oblit. El nom d’un conqueridor o d’un emperador, no venen a ser després sinó un tema de col·legi. Les nostres accions cauen sota la fèrula d’un pedant que ens alaba, o ens vitupera, o fins i tot ens insulta.” Una lúcida reflexió sobre ell mateix.

–“Tot Estat està exposat a una ruïna imminent quan, desencadenat en ell l’esperit de partit, arriba a anomenar-se virtut l’exageració, energia els furors, i crim la moderació i equitat; quan s’acostuma a condemnar sense escoltar; quan solament les mocions o discursos plens de passió o animositat són els que s’escolten i aplaudeixen.”

Dissortadament, quanta actualitat i vigència tenen aquestes darreres paraules..!

*Joan Ganyet i Solé, arquitecte