Els estats i les llengües

Viatjo amb col·legues a fer un reportatge a Galícia. La gent del poble ens rep afectuosament i ens explica tot el que cal saber. Al final de la nostra estada, com a mostra de gratitud, ens regalen a cadascun de nosaltres un llibre sobre l’evolució del poble i els seus orígens. Alguns dels companys, quan marxem, òbviament no davant seu, es queixen que l’edició del llibre estigui escrita en gallec. Per què no ho publiquen en castellà, es lamenten, si estem en territori espanyol? És una cantarella que he escoltat tantes vegades que encara que no m’interpel·lin directament la resposta em surt dels llavis. “Tampoc és tan difícil llegir un text escrit en gallec”, dic. “Sols és qüestió d’esforçar-se una mica.” I s’entén perfectament. Sense cap problema. L’argument és molt més extens i seriós, ho sé, però tampoc cal aprofundir i anar gaire més lluny. Qui tingui una ment oberta l’entén perfectament i hi estarà d’acord; qui no, argumentarà la repetida, anacrònica i desfasada història interminable de la llengua oficial estesa per tot el país i bla-bla-bla.

En l’àmbit personal mai m’han agradat els talibans de la llengua. Com tampoc, si no m’entenen i tinc la possibilitat de fer-ho, no em costa canviar d’idioma estigui a Andorra la Vella, Barcelona, Santiago de Compostel·la, Madrid, París, Roma o Nova York. M’agrada la varietat i la gaudeixo. M’esforço a parlar qualsevol idioma o xampurrejar-lo, i entenc que a una persona arribada recentment de l’Argentina i que vingui a treballar a Andorra li sigui més fàcil entendre’m d’entrada en castellà. Intento parlar sempre en català, però si no m’entenen, ho repeteixo, no tinc cap inconvenient a canviar. I també entenc que des de Catalunya i Andorra es prenguin totes les mesures possibles per protegir la nostra llengua. Sols faltaria! Però sempre hi ha límits que cadascú marca segons la seva personal concepció del món.

Quan viatjo aprenc el que puc i mostro amb orgull el meu passaport andorrà i la meva llengua que a tanta d’altra gent li sembla curiosa com sona. “Quin idioma parlen?”, m’han preguntat més d’un cop. La curiositat és infinita. Parlo català i m’agrada escriure en castellà, i també com sona aquesta i d’altres llengües. No tinc cap prejudici contra cap llengua. Les llengües minoritàries s’han de protegir, cal fer un esforç i implicar les administracions per conservar-les i ampliar-les. I no comprenc el tancament mental de qui fa poc per entendre i comunicar-se. El problema no es troba en les llengües, sinó en les persones. Educar en la diversitat és bàsic per avançar. Entendre que hi ha llengües que s’han de protegir és imprescindible. I, sobretot, en aquest i d’altres temes, cal no mirar-se tant el melic.