La bellesa antiga de Meritxell

La timba és de les que ens fan sentir formigues entre gegants. I aquí rau una de les característiques més singulars dels conjunts de gravats rupestres naviformes, com els trobats darrerament pel bander Ferran Teixidó (felicitats!), concretament el 17 d’abril, en un pany de roca que es troba costa amunt de Meritxell i no gaire lluny de la Roca de les Bruixes que el Pere Canturri trobava també un bon dia de ja farà l’any vinent seixanta anys. La singularitat, diem, dels indrets on hi trobem els gravats, és que són mirandes naturals, a la cancarulla de penyals de per si destacats, abocats a l’estimball. Allà hi trobem gravats a la roca uns conjunts de línies rectes, algunes disposades clarament en forma paral·lela, altres dibuixant motius geomètrics o perfectes estrelles, com les que va veure el Ferran Teixidó i de seguit, a l’acte, el van seduir, li van fer fixar la vista. Ell va tenir la sort de trobar, per a la resta de país, per a gaudi de la resta de gent, un altre conjunt de gravats similar al de la Roca de les Bruixes però no idèntic, i aquest detall reforça la idea de trobar-nos davant unes manifestacions relacionades amb algun culte antic, perquè és ben segura l’antiguitat de les ratlles i de les figures, de més de 2.000 anys enrere, segons ens explica qui en sap més de gravats a les roques, l’arqueòleg Pierre Campmajó, que fa cinquanta anys que ressegueix l’àrea pirinenca amb més profusió de gravats prehistòrics, la veïna comarca de la Cerdanya. Amb ell, fent feina de formiga, els estudis dels gravats rupestres han avançar passos de gegant. Sense la seva feina, que és dedicació i investigació, sense les jornades i jornades passades a la recerca de, com diu ell, “les pedres que ens parlen”, la cultura pirinenca seria òrfena pel que fa a l’edat del ferro, quan les comunitats comencen a tenir estructura social en un espai geogràfic amb nuclis concrets, fet que és l’inici d’identitats diferents, lligades als respectius territoris i, per tant, maneres d’anomenar-se també diferents.

Els ceretans i els andosins, de qui parlàvem dissabte passat aprofitant la delitosa lectura del llibre Al començament del temps, del Pere Moles Aristot, hi tenen alguna cosa a veure en els gravats de sobre Meritxell. I Meritxell, com a santuari, també és allà precisament per haver estat d’antic, les roques trobades pel recordat i estimat Pere Canturri i fa no-res pel Ferran Teixidó, santuaris, indrets on la comunió entre el sentiment i els sentits es fonen en un pensament íntim, notat ben endins nostre, i a la vegada compartit amb la resta de comunitat. La bellesa actual de Meritxell, la claror de Meritxell, la profunditat humana que hi ha a Meritxell, prové de la bellesa antiga de Meritxell, quan encara no es bastien ermites i només eren roques naturals destacades els indrets on resar i fer ofrena. Si poguéssim recular més de dos mils anys enrere, si ho poguéssim espiar per l’ull del pany del temps, segurament trobaríem un mossèn Ramon andosí obrint-nos el cor a la bellesa de la natura i al sentiment profund de transcendència, a l’oració compartida, als cants de joia per la vida i el treball.

Gratar amb eines de ferro les roques ha pervingut fins als nostres dies. Les creus de terme, de fitar territori, en són l’exemple més evident. Aquella gent andosina amb arrels i cultura arrelada a la prehistòria, que tenien el Sol i la Lluna i les estrelles com a referència constant, a qui el Sol els era el rellotge diari i la Lluna i les estrelles els servien de calendari, ens van deixar unes figures i uns senyals clarament expressats la lectura dels quals se’ns fa àrdua però alhora emocionant. Probablement els signes, les representacions i les traces siguin un llenguatge figuratiu que amb els anys algun dia podrem arribar a entendre. Però ja hi ha qui ha fet feina, qui ha aplegat fulls escrits, roques gravades i ho preserva i permet estudis interpretatius. El Pierre Campmajó a Cerdanya i al Conflent i al Vallespir i també a Andorra. Però aquí a Andorra és l’infatigable Jordi Casamajor qui salva i estudia les ratlles dels gravats, des d’aquelles reculades èpoques fins als nostres dies. Avui mateix, aquesta tarda, a dos quarts de vuit, presenta el Jordi Casamajor al Museu de Llívia el seu llibre Gravats rupestres d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya, Anem editors, 2020. I ho farà envoltat de l’exposició Memòries de Pedres, justament referida a gravats de Cerdanya en bona part seguint el treball del Pierre Campmajó. Una bona excusa per anar a visitar els ceretans i notar el gust andosí tan bellament expressat en les roques i en els queralts.