Converses amb Goethe

Dotat d’una formidable capacitat per a la creació literària i d’una curiositat sense límits pels mons de la cultura i de la ciència, Johann Wolfgang von Goethe (Frankfurt del Main, 1749-Weimar, 1832) fou considerat pels seus contemporanis l’home més savi i més influent d’Alemanya i d’Europa. Va tenir relació amb la flor i la nata de l’art, l’intel·lecte i la política del seu temps: Napoleó, Beethoven, Delacroix, Schiller, Manzoni, Walter Scott, Lord Byron i tants d’altres. Entre les seves obres destaquen Werther, Faust, Les afinitats selectives i l’emocionant Viatge a Itàlia. El 1775 va entrar a la cort de Weimar al servei de l’arxiduc Carles August, on va romandre fins al final de la seva vida.

Amb l’Elegia de Marienbad, fruit del seu enamorament als 74 anys per Ulrike von Levetzow, de tan sols 19 anys, va posar les bases del corrent Sturm und Drang –Tempesta i impuls–, precursor del potent romanticisme alemany que va omplir tota una època. No anava errat Paul Valéry quan el va definir com “un clàssic i un romàntic alternatius”. És tal l’amplitud de registre de Goethe que fins i tot va escriure 20 llibrets d’òpera, profund admirador de la música de Mozart i en especial de La Flauta Màgica.

Tenim la immensa sort de conèixer de primera mà els seus pensaments gràcies a les Converses amb Goethe en els últims anys de la seva vida, de Johann Peter Eckermann (1792-1854), que va exercir com a secretari i director de l’edició de la seva obra completa entre els anys 1823 i 1832, i en va ser privilegiat confident.

Què pensava Goethe dels humans? Deia que “Les grans passions són malalties incurables”; “Ningú és més esclau que el que es té per lliure sense ser-ho”; “L’home més feliç del món és aquell que sàpiga reconèixer els mèrits dels altres i pugui alegrar-se del bé aliè com si fos propi”; però, alhora, que “La bogeria, a vegades no és altra cosa que la raó presentada sota diferent forma”; “Contra l’estupidesa fins i tot els déus lluiten en va”, i que “L’únic home que no s’equivoca és el que no fa mai res”; “Hem d’estar alerta a no fer perdurar els defectes de la jovenesa fins a la senectut, ja que aquesta aporta les seves pròpies insuficiències”; “L’odi no danya ningú, és el menyspreu que ensorra els homes”; “La gent sempre vol veure i oïr allò que ja ha vist i oït”; “Només cal predicar una doctrina que afalagui la nostra buidor i la nostra comoditat per trobar sense cap dubte un gran ressò en la multitud dels mediocres”, i conclou amb punyent escepticisme “L’home és un ésser obscur, ignora d’on ve i on va, sap ben poc del món i, menys que res, d’ell mateix”.

Estudiava els grans personatges. De Napoleó, amb qui havia parlat llargament a Erfurt sobre la seva obra Werther, afirmava: “Napoleó és per a nosaltres un exemple viu del perill que implica elevar-se a l’absolut i sacrificar-ho tot a la realització d’una idea”, i “Napoleó coneixia els homes massa bé, i sabia fer ús de les seves febleses”.

Admirava el geni de Shakes­peare sobre tots els altres dramaturgs: “Shakespeare és un gran psicòleg, i en les seves obres s’aprèn a conèixer el que amaga el cor dels homes”, i “Shakespeare ens serveix pomes d’or en plàteres d’argent. Amb l’estudi de les seves peces teatrals arribem a posseir les plàteres d’argent, però la cosa desagradable és que després només hi podem posar patates”.

Sobre la naturalesa tenia idees rotundes: (amb relació a les catàstrofes naturals) “La natura segueix el seu camí, i el que a nos­altres pot semblar-nos una excepció no és sinó la regla”, i també “Amb la naturalesa no es pot fer broma, és sempre vera, sempre greu, sempre severa, sempre té raó, i els mancaments i els errors són sempre de l’home”. Però veritablement el seu camp essencial era el de la creació artística.

“Literatura nacional és un concepte que ja no diu gran cosa; està començant l’època de la literatura universal, i tots hem d’aportar el nostre esforç per accelerar el seu adveniment”; “És una gran dissort per a una nació que ningú no vulgui viure i gaudir, ans tothom governar, i en art ho és que ningú no vulgui admirar les creacions, sinó que tot­hom pretengui ser creador”; “En totes les creacions artístiques trobem filiació. Si considerem un gran mestre ens adonarem sempre que va aprofitar les troballes dels seus antecessors, i precisament això és el que va fer-lo gran. Homes com Rafael no brollaren de la tera”; “Hi ha coses al món que el poeta més aviat ha de velar que descobrir”.

I contemplant llargament un bellíssim paisatge de Rubens: “L’artista manté amb la natura una doble relació: és alhora el seu senyor i el seu esclau. L’artista vol parlar al món mitjançant un tot; però aquest tot no el troba en la natura, sinó que és fruit del seu propi esperit.”

Amb la seva vida i la seva grandiosa obra, Goethe interpel·la vigorosament la societat d’avui. Mirava molt lluny i a l’ensems apuntava a l’essència més íntima del gran teatre del món: “Cada realitat present, sí, cada instant, és d’un valor infinit, ja que significa la representació de tota una eternitat.”

*Joan Ganyet i Solé, arquitecte