Fes-te voluntari!

Contra la tesi d’aquells que cerquen ocupar càrrecs –en qualsevol àmbit– per tal de figurar i obtenir-ne beneficis personals, avantposo una gran lliçó amb motiu de l’aniversari de la pandèmia que vivim. No és altra que la de considerar incorporar-se a l’equip dels voluntaris silents i discrets. Tots disposem de temps lliure i l’entorn ens ha de sotraguejar el cervell. No podem fer ulls clucs al que anem veient. Cada dia que passa s’afegeixen noves perspectives depriments a aquesta percepció.

Des que va esclatar tot, ens han obligat a capgirar rutines. Molts polítics –sovint a la babalà– han dictat normes i protocols absurds. Han confinat la gent. Han tancat escoles, comerços, bars i restaurants, sales de concerts i altres. Han tallat –de soca-rel– la vida social, generant una crisi socioeconòmica esparverant. Déu sap quan i com ens en sortirem i aixecarem el cap. Mentrestant, però, ni un sol d’ells ha deixat de cobrar els seus honoraris suculents.

Creixent aquest tsunami a velocitat de vertigen, sorgia espontàniament un team de gent que s’oferia a fer coses. Tan sols pensant en els col·lectius més desprotegits i vulnerables. Ací podem encabir la gent gran que viu sola, els discapacitats, molta gent amb pocs recursos, aquells que no disposen de mitjans telemàtics per poder fer una compra per internet, els desnonats, els que havien perdut un ésser estimat sense poder-lo acomiadar com cal, etcètera.

Valorant en la justa mesura aquest esforç solidari de tantes persones anònimes és evident que resta molta feina per a fer. La suma de molts granets de sorra ha d’ajudar a girar –com un mitjó– tots els patiments, escletxes i neguits socials. N’hi ha d’escampats arreu.

Amb motiu dels millors Jocs Olímpics de la història, Barcelona llançà un crit en aquesta direcció, per sumar gent que s’apuntés a fer coses.

Sempre a canvi de no-res. Potser només, en tot cas, de la pròpia satisfacció personal. Aquest era el seu sou i se sentien molt ben pagats. Ara és un altre moment històric en què es requereix una convocatòria semblant. El món ens mira i cal que tots i cadascun de nosaltres donem el bo i millor del que tenim.

De ben segur que una de les herències que ens deixarà el pas d’aquesta pruna o tsunami serà aquest: l’allau de voluntaris que s’han arremangat per sumar. Sense requerir-los ningú. Ells mateixos sabien trobar l’indret on se’ls necessitava. Qui no ha fet alguna col·laboració d’aquest caire quan duia la canalla a col·legi i acceptava formar part del consell escolar o la junta de pares?

Reitero la invitació global a plantejar-se individualment la incorporació a aquesta experiència. Amb ànim d’ajudar, esperonar, aportar caliu, animar, sumar, fer amics, conrear valors humans, canviar el món i provocar el somriure de força receptors. La inquietud és un motor que sempre hem de tenir en funcionament. Qualsevol rerefons és motiu suficient per dedicar temps propi a la col·lectivitat…

Fins i tot pensant en aquells que no hi veuen un pam més enllà, la llista de possibles destins fa patxoca: Creu Roja, Càritas, centres cívics, esplais infantils o juvenils, bancs d’aliments, casals d’avis and so on. T’hi apuntes? Concreta el nombre d’hores setmanals que penses esmerçar-hi i lia’t la manta al cap!