Bonaventura Adellach, un gran andorrà

Una llarga vida de 92 anys va començar a Llorts (1928), al poble més alt de la vall del Valira del Nord, i es va apagar a Marsella (2021), a la vora de la Mediterrània. De primer va conèixer els valors de la tradició de la societat pagesa i pastoral de les munta­nyes d’Ordino, quan ni tan sols hi havia carretera als pobles de la vall.

La mostra més averida d’aquella personalitat es pot copsar en la seva expedició de tres valents tots sols de nou a deu anys, per anar a pescar als estanys de Tristaina, distants a sis o set hores de camí més enllà del Serrat; van passar la nit a la cabana de les cascades del Bruig, en la qual es van trobar amb l’ossa, i al matí la van desafiar, amb crits infantils de força i temor.

Des de petit es va amarar de la família gran de vuit germans, i també dels mossos i pastors, dels gossos, del bestiar i de la pagesia de prats, camps i bordes.

La seva formació escolar va començar humilment amb el mestre d’Ordino, Isidre Molins, de Gósol, on havia estiuejat Picasso, per anar després als germans de La Salle de la Seu i als germans Maristes de Bellpuig de les Avellanes. D’aquesta experiència en va acabar disconforme d’aquella religió encarcarada, agreujada per la Guerra Civil d’Espanya. El gir va ser de 180 graus: va començar definitivament l’educació a França, on va arribar a excel·lir a Tolosa a l’École nationale supérieure en enginyeria d’electrònica, elèctrica i hidràulica (ENSEEHT), amb dues llicenciatures, en Matemàtiques i en Física.

En la seva trajectòria professional va destacar primer a Tolosa en projectes pirinencs d’especialitats civils sobretot en conduccions i centrals hidroelèctriques, telefèrics, túnels i vies de comunicació en muntanya. La segona part la va centrar encara més en l’equipament de centrals hidroelèctriques i nuclears en oficines especialitzades a Marsella, Aix-les-Bains i París, en nombrosos projectes als Alps i en països estrangers. Va formar família amb esposa que provenia d’un hotel de Lannemezan i era directora d’un gran hospital de Marsella, amb la qual van tenir dos fills, Danielle i Phillippe.

La seva vocació per Andorra, amb esforç, encert i dedicació, el va portar, d’acord amb les autoritats del Consell General, a la creació de l’oficina de Treballs Públics del M. I. Consell General (1969-1979), amb la qual va contribuir decididament a la modernització del país: geodèsia, triangulació, mapes globals a escales 1:50.000 i 1:10.000, i plànols de nuclis dels pobles a escales 1:1.000 i 1:2.000. Les carreteres generals foren renovades i sobretot va preservar les zones per evitar la invasió de les edificacions en l’amplada viària. Moltes carreteres secundàries donaren accés a nous espais residencials, i el centre neuràlgic de l’aglomeració d’Andorra la Vella i Escaldes fou projectat pensant en un nou urbanisme orientat a la vialitat general i la reserva d’espais verds. Bonaventura Adellach volia repensar el futur i planejar el present. Ho va explicar en la publicació RAO, Realitats, Andorranes i Objectius (1973). En successives publicacions va aplegar moltes Estadístiques de les Valls d’Andor­ra (1976) que encara no s’havien compilat, i va aplegar els noms de llocs a Geografia i diccionari geogràfic (1977) de tota la toponímia andorrana de terrenys comunals (90% de la superfície del país). Seguidament va fer un compendi de Geografia de les Valls d’Andorra (1978), que durant alguns anys va ajudar les escoles públiques.

Conseller general entre el 1974 i el 1978, es va inserir de ple en l’esforç de molts andorrans que sentien que calia reformar les institucions i renovar la forma d’enfocar l’ampliació del país, que va passar de 5.000 habitants a 70.000 en molt poques dècades. L’impuls a la creació de camps de neu (1975-1983) de Pal, a la Massana, i Arcalís, a Ordino, van constituir un nou paradigma d’aprofitament del turisme de neu amb una gestió pública dinamitzadora de les estades d’hivern. Aquest pas per la política, a vegades cruel, a vegades sublim, fou recollit al llibre Pels camins pedregosos... de la política (1979). Les reflexions que es van fer fa cinquanta anys podien haver contribuït a redreçar algunes fortes distorsions urbanístiques, que per mor de l’especulació avara del moment va destarotar una millor perspectiva de futur.

La pèrdua massa aviat de l’esposa i la desafecció per la deriva de la societat andorrana el van reorientar a deixar les activitats professionals, per poder gaudir del golf i d’una tranquil·la prejubilació. Però com un au fènix va retornar a les bases de coneixement de l’astronomia i de la vida dels vells pastors de les valls d’Ordino. Entre l’any 2000 i el 2009 van fructificar les recreacions de les carrerades transhumants, els moviments del Sol i el calendari català primitiu. Els dos llibres Pic d’Arcalís (2004) i La Muntanya Solar (2007) són tot un compendi de coneixement, filosofia i poesia, d’acord amb la naturalesa de l’home tradicional andorrà.

Els últims anys, encara fèrtils i amb nova empenta, Bonaventura Adellach va renovar l’estudi per les matemàtiques i va retornar a un profund humanisme, fent-se preguntes fonamentals, sobre la deriva de la societat i el planeta, la contaminació de la natura amb un desgavell que no compartia ni pensava que anés ben encarrilat ni cap a un futur sostenible en pocs anys.

Ens queda la memòria d’una persona íntegra, profundament reflexiva, decisiva en l’acció pública i exemplar en el respecte de tots els que el van conèixer. Una persona singular que estimava molt Andorra, especialment les adorables Valls dels Orris.