Adellach..., i quina Andorra?

Mereix un record la vida, ara que ha mort als 92 anys, de Bonaventura Adellach Baró. Se n’ha anat d’aquest món a Marsella, a tocar de la mar, on residia des de la seva marxa d’Andorra més disgustat que alegre. Sí, amb disgust més que de grat. Perquè haver de marxar del país on has nascut –ell era de Cal Fijat de Llorts, on hi va néixer l’any 1928– per decisió pròpia deu ser un pas dolorós amb una ferida al cor i en el sentiment que costa de curar. I si marxes del país que a banda de ser el teu, te l’estimes profundament, la sensació de veure esqueixades les emocions de la vida pot ser enutjosa quan, ja lluny, els records t’hi porten o te’l fan reviure. Això va ser el que li va passar a Bonaventura Adellach i la masegada anímica li va durar molts anys. Potser no és l’únic cas de desafecció provocat per una decepció o desengany en la història social de l’Andorra moderna, però el cas de Bonaventura Adellach és el més conegut i comentat.

En aquest context, es mirava Andorra de lluny i apropar-s’hi li hauria resultat a la vegada dur i dolós si no hagués comptat, en les darreres tres dècades, amb amics que li aplanaven el camí amb la seva companyia i col·laboració quan venia a Andorra. Dos els sabem propers i fidels: el Jaume Riba i el Ramon Ganyet. Ahir mateix en aquesta tribuna el Ramon Ganyet parlava amb raonada i coneguda semblança del mestre que ha partit. Amb ell havia realitzat ja fa molts anys, a la dècada dels setanta, treballs sobre la geografia física de les Valls d’Andorra, amb fecundes aportacions en el coneixement topogràfic i toponímic, base sobre la qual ells van fer i altres han pogut desenvolupar estudis cartogràfics i actuacions d’interès públic. Si llegiu l’article d’ahir del Ramon Ganyet hi trobareu un compendi, precís, del pas del Bonaventura Adellach per Andorra. I si voleu encara aprofundir més en la seva personalitat, aneu a trobar el número 12 de la revista Àgora Cultural, de l’any 2009, on llegireu la glossa que el mateix Ganyet va fer en l’entrega dels Premis Àgora Cultural l’any 2008. Arrencava el Ramon Ganyet sense embuts: “Bonaventura Adellach ens ha dit que no vol cap premi ni reconeixement públic provinent d’Andorra. A la seva alçada de la vida desitja tranquil·litat i que el deixin en pau.” Tot i així, les entitats d’Àgora Cultural, i amb bon criteri i encara més bona i justa acció, li van voler fer públicament i amb aplaudit agraïment l’atorgament del premi.

Una altra aportació a la praxi i a la filosofia de Bonaventura Adellach ens la forneix l’arquitecte i humanista Antoni Pol també a la citada revista: “Avançat a la seva època, el temps li ha donat la raó, per vergonya, no dels qui no el varen entendre sinó dels que el varen menysprear i difamar. Però la seva sembra no ha caigut a l’erm i són molts els qui l’han llegit, bastants els que li han donat la raó i alguns que l’hem tingut de referent en aquest traspàs necessari i inevitable de la vella a la nova Andorra, tan anhelat per molta gent de la vella Andorra. I ens ha servit de guia, més del que ell creu i no sap, per moure’ns en aquesta complexa estructura en transformació que és l’Andorra actual, en un context mundial que no para de canviar.”

I en aquesta Andorra en transformació constant, accelerada i adelerada, són els pensaments i els raonaments per assolir una més gran eficàcia en la manera pública –i també privada– de fer i d’obrar sobre la pell del país, pensats i raonats per Bonaventura Adellach, els que esdevenen necessaris. Ocultar-los o ignorar-los, diria molt poc de la voluntat efectiva d’Andorra d’anar pel bon camí, albirant de lluny els canvis, aquests també necessaris i alguns més que urgents –en l’àmbit andorrà i en l’àmbit mundial– en l’estructuració urbana i en l’ús del bé comú més preuat, la natura que com un bé de Déu regalima per totes bandes de les Valls d’Andorra i que corre el perill de veure no només eixugada la seva vitalitat, sinó i pitjor, de socarrimar-la i deixar-la erma i eixarreïda, sense verd, sense formosor, sense encís, sense atractiu, sense vida. Quina Andorra es vol ja no és la pregunta del milió, la que proposen els estudis prospectius i les campanyes de promoció. La pregunta urgent i imperiosa que ens empeny és: quina Andorra no es vol que sigui Andorra? Em sembla que les reflexions i les aportacions de Bonaventura Adellach, des de les més tècniques i logístiques de la seva etapa de servidor públic, fins a les més humanístiques dels darrers temps, han de ser llegides, sospesades i emprades de cara a la millora necessària en l’assoliment d’un país –d’un món– més humà i més dignament habitable.

Per acabar el record a Bonaventura Adellach, una anada sentida i emotiva a la raconada de la Coma del Forat de la mà de Jaume Riba, a qui fem arribar el nostre sentiment per la pèrdua del seu amic del cor. Digues-li a l’Adellach, Jaume, quan la matinada del 7 d’agost vinent el trobis –ara ja fent de pastor d’estrelles– a les alçades d’Arcalís, gràcies per tantes coses exposades i preservades amb la seves paraules, els seus escrits i les teves fotografies. Sabeu que ens heu omplert de joia i de ventura, que ens heu obert també les emocions amb els vostres tombs d’horitzó, verament antics, verament propicis i actuals, també ben actuals, ben íntims des de la consciència i saber col·lectiu i l’estima, com dius tu, a “la natura mare”.

Finalment, des de vora l’aigua de la coma suau, amb claror i géspec i roca antiga, amorosida per segles d’estius desperts i hiverns adormits, un petó Olga.