On vas Europa? On vas Andorra?

La crisi de la pandèmia per la Covid ha posat en evidència les febleses i fortaleses dels principals models polítics i socioeconòmics que dominen al món.

Una crisi sanitària d’aquesta naturalesa, irrompent de forma abrupta i amb afectació global, ha estat el més semblant a una guerra. La història ens diu que les guerres mai es poden gua­nyar amb exèrcits organitzats assembleàriament o regits per principis liberals que pretenguin per sobre de tot respectar les llibertats individuals. Les guerres sempre s’han guanyat des d’un comandament autoritari regint una organització vertical.

És per això, entre probablement altres raons, que en la gestió d’aquesta crisi sanitària que va sobtar a tothom en la primera onada, els règims dictatorials sobre una societat obedient i amb pocs marges de llibertat individual han obtingut sens dubte millor resultat. A l’altre extrem, en alguns dels estats ultraliberals d’Occident, on preval el respecte a les llibertats individuals per sobre inclús de necessitats col·lectives i on els ciutadans no esperen que l’Estat els solucionin tots els problemes, és on hem vist els fracassos més sonats en la gestió sanitària de la pandèmia.

Per altra part, la reacció per trobar solucions mèdiques a la pandèmia en forma de vacunes ha provingut d’aquells països amb una trajectòria més llarga i consolidada en l’àmbit científic, que solen ser països en els quals la ciència i la innovació i les col·laboracions entre les institucions acadèmiques i la indústria privada figuren tant en les prioritats polítiques com en la cultura de la seva població. Només cal veure que les vacunes emprades a Europa han sorgit dels EUA i el Regne Unit, països paradigmàtics d’una llarga tradició científica i innovació empresarial.

Finalment, la reordenació de la producció industrial que ha tingut lloc en el món durant les últimes dècades, amb una clara polarització cap a països amb mà d’obra barata com són els del sud-est asiàtic, ha mostrat en aquesta pandèmia la debilitat dels països occidentals que havien deslocalitzat majoritàriament la seva indústria manufacturera. Això es va fer espe- cialment palès durant la primera onada de la pandèmia, en què es van produir ràpidament a la majoria de països occidentals trencaments d’estocs dels materials de protecció i d’instruments mèdics com ara respiradors, per manca de producció local i per les dificultats de fer arribar amb fluïdesa aquests materials des dels països productors.

Tots aquests aspectes han posat al descobert la vulnerabilitat d’una zona del món com és Europa, on els seus països amb règims democràtics, que tot i no ser en general dels més liberals del món, ja que es vanten en certa manera de protegir els drets socials, no han tingut la capacitat de gestionar amb efectivitat la crisi sanitària per un dèficit de cohesió en la política sanitària entre diferents països i per manca de coherència, cohesió i autoritat professional en la comunicació de les mesures restrictives. Per altra part, cap país d’Europa, excepte el Regne Unit, que ja ha sortit de la UE, ha tingut la capacitat ràpida de generar vacunes. I els països europeus han patit, especialment durant la primera onada, una enorme dificultat de provisió de materials de protecció i d’altre material sanitari per manca d’una capacitat de producció massiva pròpia.

A més, la Unió Europea ha demostrat ser molt poca Unió, perquè a més de no haver tingut la capacitat de desplegar una política comuna en la gestió sanitària de la pandèmia, ha comès errors en la compra centralitzada de vacunes. Queda per veure si la distribució, el lliurament i la gestió dels fons monetaris destinats a pal·liar els efectes econòmics i socials de la pandèmia, l’aprovació dels quals ha estat extraordinàriament positiva, estarà a l’altura d’una unió de països que aspira a ser alguna cosa més que una unitat monetària.

Tots aquests arguments no s’han de fer servir per desqualificar el projecte de la Unió Europea, però sí que, evidenciades les seves carències, posen de manifest que l’etapa postpandèmica necessita, però també ofereix, una gran oportunitat de repensar, redissenyar i enfortir els vincles d’aquesta unió, una oportunitat que podria ser l’última que tindrà si no s’afronta amb decisió.

Andorra, la supervivència com a país de la qual passa pel tractat d’associació amb la Unió Europea per tal d’accedir al seu mercat interior, pot optar per posar-se al costat de la fila dels països d’aquesta Unió tractant d’aprofitar el vent de cua, o pot aspirar a aportar una posició innovadora que afronti amb determinació els reptes de futur i ajudi a construir un espai europeu modern, que mantenint algunes de les seves virtuts com és l’equidistància, tant amb l’autoritarisme com amb l’ultraliberalisme, pugui competir amb les economies emergents.

Per les seves característiques, Andorra no pot aspirar a basar el seu creixement en la generació de productes manufacturats a preus competitius, ni a competir amb possibilitats d’èxit en el sector de la logística. Però, per la seva mida reduïda, pel seu esperit emprenedor, per la seva economia sanejada i per la necessitat imperiosa de canviar el seu model econòmic de país, sí que es troba en una posició avantatjosa per optar a coliderar algun dels sectors econòmics emergents.

Una aposta decidida per la indústria del coneixement, per l’ús de la tecnologia i la intel·ligència artificial, per l’economia circular i socialment responsable, i pel respecte i la conservació del medi ambient haurien de ser els vectors de la transformació que permetessin posar el país en les posicions capdavanteres del progrés a Europa.

En aquest marc, la indústria de la salut i del benestar, recolzada en un dels trets distintius del país com és l’exercici i l’esport en un entorn saludable i respectuós amb el medi ambient, podria ser un dels sectors claus d’aquesta transformació i modernització. Dotar el país de talent i massa crítica en aquest àmbit, reforçar els aspectes de la bioseguretat, apostar per l’analítica de dades i l’ús d’intel·ligència artificial en un marc de seguretat i respecte a la privacitat, i treballar per l’apoderament autoresponsable del ciutadà en el manteniment de la seva salut i el reforç de les seves capacitats, haurien de ser els eixos vertebradors d’aquesta transformació. Aquest últim concepte és un dels valors socials i econòmics emergents, no tan sols per l’etapa més activa de les persones, sinó també en la predicció, la prevenció i el retard de la fragilitat de les etapes tardanes de la vida en un horitzó de creixent longevitat.

Els bons resultats en la gestió sanitària d’una pandèmia que ha colpit fortament Andorra han proporcionat al país un plus de credibilitat reconegut arreu i també recentment pel Fons Monetari Internacional, circumstància que caldria aprofitar per construir els fonaments d’aquest canvi econòmic i social que podrien portar el país a una posició de privilegi dins de l’escenari internacional. A més, una transformació d’aquest tipus podria ajudar a canviar el model de turisme, passant del model actual molt basat en volum a un model de menor volum, però altament especialitzat en el trinomi bioseguretat-esport-salut i que generés marges de benefici més alts i comprometés menys el medi ambient.

*Josep Maria Piqué, Director general del Servei Andorrà d’Atenció Sanitària