Or de vuitanta quirats

El propassat 24 de maig en Bob Dylan assolia aquesta edat. Seva és aquella frase lapidària en què proclamava que “si no fos Bob Dylan, voldria ésser Leonard Cohen”. Ambdós configuren un duet de cantautors poetes que entenien la música de forma peculiar i única. El seu concepte de música popular l’encimbella al podi d’una de les figures més influents en aquest marc (durant els segles XX i XXI). Qui mai no ha taral·lejat el seu mític Blowin in the wind?: “Per quants carrers l’home haurà de passar / abans que se’l vulgui escoltar / Digue’m quants mars li caldrà travessar / abans de poder descansar / Fins quan les bombes hauran d’esclatar / abans que no en quedi cap / Això, amic meu, tan sols ho sap el vent / escolta la resposta dins el vent.”

El nucli i la fondària de les seves lletres barreja conceptes filosòfics, socials, polítics i literaris. Tan sols pretén remoure la consciència de la gent, de cara a bastir un món millor. És ara que –en ple conflicte entre israelians i palestins i considerant la seva ascendència jueva– torna a prendre tot el sentit el seu missatge d’agermanament i entesa.

Dotat d’un tarannà sensible fantàstic, té com a norma preconitzar una visió vital plenament positiva: “el millor sempre està per venir”. “Ocupa sempre les teves mans. Fes que els teus peus siguin veloços i tingues una base forta per quan el vent canvia de sobte. Que el teu cor sempre estigui alegre i que la teva cançó sempre sigui cantada”…

Quan encara resten serrells derivats de la Covid-19, entenc com a necessari insistir en aquesta línia. De ben segur que escoltar-lo cantar o llegir algun dels seus poemes ens ajudarà a refermar esquemes i encarar molt millor l’esdevenidor.

El desembre d’enguany farà cinc anys que va rebre un Premi Nobel de literatura que va sorprendre moltíssima gent. Senyal que els membres de la Reial Acadèmia de Ciències sueca van copsar –per primera vegada– que calia abandonar cert puritanisme en l’anàlisi i vàlua dels candidats. Venia a ésser una forma d’apropar la bona literatura a les bases socials més senzilles.

Manté la teoria que l’èxit de tota persona passa –des que es lleva fins que se’n va a fer nones– per fer allò que li agrada. Pot semblar un criteri insuls, però amaga un contingut força interessant.

Alhora, advoca pel criteri que tothom hauria de practicar l’escriptura. Ell diu que “encara no he escrit mai res que m’indueixi a deixar de fer-ho”. Al cap i a la fi ens ajuda a ordenar pensaments i aclarir idees.

De tot plegat, n’extrec un cant en favor de la senzillesa, la humilitat i la discreció. Al cap i a la fi –i aquest pensament final també pertany al mateix Dylan– “quan un no té res, tampoc no té pas res a perdre”.

Amic Bob, “happy birthday to you!”