Transigir

Transigir o no transigir, aquesta és la qüestió. I la resposta, en termes generals i en els temps que corren, sembla clara: no transigir.

La transigència no està de moda, ni ben vista. Transigir, que és consentir en bé de la concòrdia, en allò que no es creu raonable; o en la seva segona accepció, fer concessions en allò que és objecte de litigi a fi d’arribar a un acord, acceptant allò que no es considera just per evitar entrar en judici o arribar massa lluny.

Tal com estan les coses no sembla que sigui el bé, el tipus de conducta més preuat, sinó tot el contrari.

Intransigència, aquesta és la manera d’actuar, de fer, de pensar.

Podria parlar de molts exemples concrets, però, val la pena? Consultes i referèndums; nacionalismes vistos des d’una banda o altra, d’estats, pobles o nacions. Els EUA, la Xina, Espanya, Catalunya o Andorra. Conflictes enquistats des de fa anys arreu del món. Llunyans, pròxims o molt pròxims.

Però no sols en aquesta esfera, sinó en tantes d’altres de la vida. En una discussió familiar, la parella s’emprenya posem pel cas per una ximpleria, per un malentès. La discussió puja de to i cadascun dels membres se’n va a dormir emprenyat. L’endemà, què passarà?

Si ningú baixa del burro, el tema s’enquista i l’emprenyament pot durar uns quants dies, però si algú dels dos afluixa, la cosa té moltes possibilitats d’esvair-se en pocs minuts. Transigir, més enllà de la importància del tema o de qui té raó, acostuma a aportar bons resultats.

Últimament tinc la sensació que els intransigents dominen. No sempre manen, però sempre acaben dominant perquè no donen mai el seu braç a tòrcer. Les seves idees van a missa; les dels altres, no.

El que ells pensen i creuen és el que és veritat, i els altres sempre estan equivocats... Funciona d’aquesta manera. I el món recula. Poques vegades s’intenta arribar a l’acord, cedir, transigir.

Dels pocs records que conservo la de la meva minúscula etapa en l’exercici de l’advocacia, hi ha una dita que sempre m’ha semblat oportuna: és millor un mal acord que un bon judici. T’estalvies temps i diners, maldecaps i incertesa. Pactes, arribes a un acord, i encara que cedeixis en alguna de les teves pretensions, permets que tot flueixi. Les dues parts implicades deixen de preocupar-se per un tema que els angoixava i retornen a la normalitat.

No enquistar-se, no tancar-se. Posar-se en el lloc de l’altre: intentar veure, per molt que costi, que l’altre també té la seva part de raó, i a partir d’aquí transigir, transigir una mica per tal de poder avançar.