Tabac

Xavier Coma, president actual de l’Associació de Pagesos i Ramaders (APRA), explicava a diversos mitjans que enguany es plantarà la meitat de tabac que en la temporada anterior. Argumentava, segons on, que és una mesura de prevenció contra el fong que va afectar la darrera collita anterior, precisament al cinquanta per cent, o que les vendes són escasses.

No fa gaires anys un predecessor de Coma en el càrrec assegurava, i així ho vam publicar, que no hi havia alternativa tan rendible per a les explotacions agrícoles. Sembla que encara no s’han trobat més que pal·liatius en les trumfes, el vi, les herbes aromàtiques i remeieres, les tòfones, la mel i tota la resta de temptatives.

És ben reconegut arreu que l’agricultura de muntanya resulta més complicada i menys rendible que la del pla i que en molts indrets subsisteix només gràcies a les subvencions públiques. Aquí s’havien estalviat la majoria d’aquests ajuts directes amb l’enginyós sistema del pacte entre fabricants i colliters, pel qual els industrials comprometien la compra de parts de la collita nacional, en proporció a l’espalillat estranger que importaven.

Cada vegada, però, els productes del tabac tenen menys sortida comercial. Potser el cop més fort en temps contemporanis va ser la inclusió del contraban –fins encara no fa gaire considerat una activitat professional socialment ben vista, com qualsevol altra– com a delicte tipificat al codi penal, a causa de les pressions internacionals de la UE i dels Estats veïns; en el cas espanyol fins a l’extrem que es van desplegar als límits fronterers efectius d’elit de la Guàrdia Civil per reprimir-ne el tràfic.

La causa radical de tot plegat, però, no han estat directament els canvis legislatius i de normes nacionals dels diversos estats i institucions polítiques més àmplies. Al fons de tot hi ha les raons de salut. Quan els científics van demostrar sense cap mena de dubte els riscos letals de l’hàbit de fumar, s’inicià arreu la lluita contra el tabaquisme, hipòcrita en uns indrets més que en d’altres, perquè enlloc se’n va prohibir la comercialització, i el que es va fer és obligar a l’encariment del producte mitjançant l’augment de la part d’impostos i/o taxes.

Les polítiques de preus, no iguals tan sols entre estats membres de la Unió Europea, va incrementar els diferencials, no ja entre el comerç detallista nacional i el d’altres com ara el del Regne Unit –abans i després del Brexit– o la més que propera, veïna, França. Amb els territoris del sud del Runer, la diferència també és notable, però no tanta.

Amb diferències tan gruixudes la temptació augmenta, en paral·lel a la repressió del sobrevingut delicte. Encara en queden, de paquetaires, creuant línies imaginàries per les muntanyes, però la generalització de la propietat dels vehicles motoritzats fa infinitament més rendible el tràfic majorista.

Tanmateix, la repercussió dels beneficis comercials en els pagesos, no només del tabac, és ben minsa comparat amb el que obtenen tots els intermediaris que hi participen fins a arribar al comprador final, al consumidor.

Amb tot plegat, sembla evident que, amb fongs o sense, entre pèrdua d’acceptació social, alarmes mèdiques i repressió creixent, revifa i es multiplica la temptació per al propietari de terres, antiga i constant, de vendre’s els terrenys amb uns ingressos que garanteixen una bona vida per més d’una generació, i per aixecar edificis. Ara potser, encara més, quan es multipliquen els “gratacels” i amb habitatges de luxe per atendre la demanda dels anomenats “residents passius”, en general de butxaques ben plenes.

Tot això amb un cost afegit, denunciat inútilment per ecologistes i la resta de ciutadans conscients que es multiplica la pèrdua de paisatge natural, potser la riquesa més gran d’aquest petit país nostre. Com posar-hi remei? La diversificació econòmica, tan cobejada i proclamada, amb activitats que, a més, siguin “netes”, és el gran desig compartit, el gran projecte –o revolució, si es vol– pendent.