La decepció Obama: Una autopista cap a Trump

Moltes vegades els europeus caiem en un error fonamental. Arribem a pensar que els presidents dels Estats Units governen per a tot el món o, com a mínim, que governen també per a Europa. I això no és cert. Els presidents USA governen només per al seu país. I en el seu país, els 8 anys de govern d’Obama van suposar una considerable decepció, degut que les expectatives inicials havien estat massa altes. La imatge que oferia el candidat demòcrata el 2008 donava peu a moltes esperances. Progressista, carismàtic, elegant amb un toc narcisista, assegut a l’esquerra del Partit Demòcrata, adorat pels progres de tot el món, sobretot d’Europa, amb un aire permanent de salvador de la pàtria i jugant el paper del messies que podria corregir els errors comesos per l’administració Bush fill tant a dins com a fora dels Estats Units. En definitiva, un aire nou. Com Kennedy després d’Eisenhower el 1960. I sobretot, amb promeses, amb moltes promeses. D. Sam Abrams, traductor i crític literari nord-americà però resident molts anys a Catalunya, escrivia durant la campanya electoral de 2008: “Quan [...] anem al fons del discurs del senador (Obama) ens adonem que necessitaria un segle per complir les promeses.” I vaticinava: “La ressaca serà terrible.”

De fet, Obama va començar a generar algun dubte entre els seus seguidors quan en la primera campanya electoral va elogiar la figura de Ronald Reagan afirmant que era el seu model i amb qui li agradaria que el comparessin. Reagan, el dimoni del Partit Demòcrata i dels progressistes de tot el món! Després, una vegada designat candidat, el fet d’escollir com a futur vicepresident un dels demòcrates més conservadors i fervent defensor de la invasió de l’Iraq com Joe Biden, va disparar totes les alarmes. Però el que va anar retallant les expectatives creades va ser el seu sistemàtic i indissimulat desplaçament cap el centre polític, tendència que es va iniciar ja abans de les eleccions del novembre de 2008 i que es va anar accentuant al llarg del seu primer mandat. I aquest moviment no deixa de ser lògic. Per a mantenir-se en una posició electoral còmoda, cal anar a buscar els vots del centre i fins i tot de la dreta en el camp dels republicans moderats, per exemple, perquè els vots de l’esquerra ja els tenia assegurats.

El degoteig de promeses incomplertes va ser un denominador comú al llarg de les seves dues legislatures. Els hispans, per exemple, que el van votar en massa el 2008 –67%– esperaven molt més de ell. Els va prometre una reforma de les lleis migratòries per acabar amb els gairebé 11 milions d’immigrants sense papers i no solament no ho va complir sinó que les deportacions del país van augmentar. Fins i tot els afroamericans sentien que “un dels seus” els havia traït. En una entrevista que Antoni Bassas va efectuar el 2018 a Elaine Brown, activista i expresidenta del Partit Pantera Negra, es constatava aquesta decepció quan parlava de la relació de la presidència d’Obama amb la comunitat negra: “No va fer res per a minvar el nivell de pobresa... no va aportar cap diferència. Va ser una mena d’objecte lluent que ens va distreure. Obama no va ser diferent dels altres.”

Fins i tot el fort creixement econòmic que els Estats Units van experimentar sota la seva presidència no va ser suficient per a millorar la seva popularitat, perquè no es van posar mai les bases per a un millor repartiment de la riquesa generada. Un especialista en política americana, Xavier Mas de Xaxàs, escrivia a La Vanguardia al final dels 8 anys d’Obama: “Sota el sexe dels àngels i la retòrica que permet guanyar un Nobel de la Pau, s’estén la veritat dels estadistes, l’esclavitud dels actes ineludibles, accions de política real que, tanmateix, són portes obertes a les muralles de les nostres democràcies liberals.”

Avui ja ningú dubta als USA que la presidència d’Obama no va implementar el canvi i les expectatives que havia promès i va deixar, per contra, en molts nord-americans, un clar sentiment de decepció. Senzillament un bon domini del màrqueting i de la retòrica per sobre de les actuacions concretes i moltes vegades amb decisions que anaven a remolc dels fets reals. En definitiva, la constatació que els USA es trobaven novament al davant d’un polític tradicional, del pur establishment, que era d’on els seus partidaris havien volgut fugir.

Potser a Europa ens va costar més de veure aquesta davallada en el prestigi d’Obama. Potser les directrius d’alguns sectors del progressisme europeu que combreguen amb un antiamericanisme sistemàtic voldrien continuar veient en Obama un president diferent del que realment va ser. De totes maneres, per a alguns comentaristes europeus la situació sí que era força clara. Enric Juliana, corresponsal de La Vanguardia a Madrid, definia Obama al finalitzar la seva presidència com “el gran mestre de la retòrica progressista”. Clavat!

I, a sobre, el Partit Demòcrata escull com a successora Hillary Clinton. Més retòrica, més divagacions, més populisme. Més establishment. Ni el Partit Demòcrata en general ni especialment Hillary van saber copsar un fet que el 2016 ja es palpava. Que les classes mitjanes del Estats Units s’havien empobrit clarament al llarg dels anys de presidència d’Obama i que el seu pes específic en la societat nord-americana havia disminuït. I que aquest fet tindria conseqüències en la dinàmica electoral del 2016. Només dos personatges van demostrar que havien entès la nova situació creada: Bernie Sanders i Donald Trump i tots dos ho van utilitzar com a arma electoral. Però mentre que Sanders va ser apartat pel seu partit a favor de la Clinton, Trump en va fer una bandera al llarg de tota la seva campanya.

Noam Chomsky, filòleg de prestigi internacional i ideòleg del moviment marxista nord-americà, va visitar Barcelona l’octubre de 2016 com a convidat a un congrés de filologia. Evidentment els periodistes li van demanar l’opinió sobre el resultat de les eleccions USA que s’havien de celebrar al cap de tres setmanes. I Chomsky els va dir: “Per la meva ideologia seria una molt mala notícia que Trump guanyés les eleccions. Però compte. La Sra. Clinton es dedica a parlar de generalitats, de grans temes i de moltes vaguetats. En canvi Trump parla d’aspectes puntuals que afecten el dia a dia del seu electorat. Compte perquè aquest home pot guanyar.”

Ho va encertar.