De la balma del Llunci a mossèn Carabassa

Ara fa un segle, mentre a la balma de Llunci s’hi aplegava a l’estiu la canalla d’Encamp a berenar entre dallada i dallada, un capellà fill de Cardona entrat a la quarantena recorria els verals solsonins, berguedans, noguerencs i urgellencs en recerca arqueològica de molt alta qualitat. Ho dic així ja d’entrada i ho repeteixo sense embuts: recerca arqueològica de molta alta qualitat. I ho dic perquè les noves generacions d’arqueòlegs sovint parlen d’ell o d’altres capellans o mossens que es dedicaren a l’arqueologia, com a simples remena rocs o remena ossos i poca cosa més. Cert que entre els preveres que han deixat empremta en el món dels estudis del llegat material del passat prehistòric i de l’antiguitat, la figura de mossèn Joan Serra Vilaró (Cardona, 1879-Tarragona, 1969) relluu com la lluentor reclamadora, dolçament atractiva, de l’acollidora balma del Llunci. Però ell, insigne, ni la resta de capellans amb vena arqueològica, no es mereixen despatxar-los a la lleugera, com si les seves comeses investigadores i excavadores haguessin estat poc més que un entreteniment. Aquesta setmana mateix, en una de les notícies de premsa relacionades amb les seves tasques arqueològiques, l’arqueòleg andorrà Gerard Remolins es referia, tot parlant de les excavacions –portades a terme per ell amb l’ajuda d’una colla de voluntaris entre els quals feliç m’hi compto– al dolmen de la Llosa de Bescaran: “Encara hi ha poc dolmen excavat amb procediments i criteris actuals. A principi del segle XX anava allà el mossèn, agafava els quatre ossos i prou.”

I aquí és on jo afino l’orella i miro de sentir la fregadissa de les lloses de tots els dòlmens que mossèn Serra Vilaró fa una centúria va excavar de forma metòdica i amb fefaent qualitat investigadora. Sentiu com ser­ren les dents les rocasses? Noteu com es regiren ossos i joiells en el seu llit sagrat de segles? No veieu com dringuen cabanes de moro, esplugues de bruixes i roques dretes? No us arriben els trots de les cavalleries dels Pinós i dels Mataplana baixant al galop per les clapisses englevades mostrant abrivats els seus estendards? Ai de bo! Glòria a mossèn Serra Vilaró! Glòria al “Musaeum Archaeologicum Dioecesanum” de Solsona! Glòria i llaor al Fòrum romà, a la muralla romana i a la necròpoli paleocristiana de Tarragona! Glòria i honor a mossèn Carabassa!, motarrot que li donaren Lluís Pericot i sobretot Pere Bosch Gimpera, tot rient-se de la seva sàvia apreciació –obtinguda de la feraç i formadora pràctica de camp– que el vas campaniforme era fet amb motllos de carabassa. Quan la seva teoria fou confirmada en cercles arqueològics europeus (on mossèn Serra Vilaró era venerat i valorat, fou membre de la Pontifica Acadèmia Arqueològica de Roma i de l’Institut Imperial d’Arqueologia de Berlín), els dos arqueòlegs de renom se la van haver d’embeinar. L’any 1923, el “murri clerigus solsonensis”, un altre motiu despectiu que li dedicà Bosch Gimpera, ens regalava el llibre El vas campaniforme i les coves sepulcrals eneolítiques (com la balma del Llunci), un llibre que és tresor encara avui, un segle després, sent guió a primera fila de les investigacions prehistòriques, preludi i avançada de la seva obra galana i excepcional, fita cimera en els estudis dels dòlmens haguts i per haver:

La civilització megalítica a Catalunya, on veureu que el mossèn “no agafava els quatre ossos i prou”. A la balma del Llunci, al jaciment prehistòric que va trobar l’any 1966, el Pere Canturri hi va passar estones i estones de joia íntima i d’agradable descoberta. I com si es tractés d’un mossèn Serra Vilaró bescantat pels gallardets intel·lectes patris, també se li va treure el motarrot: “el Peret dels ossos”, per la seva ingent i abnegada i fructífera feina d’arqueòleg a les Valls d’Andorra. Ben entès, tot sigui dit, que “el Peret dels ossos” era una manera de referir-se a l’enyorat Pere Canturri més amical i simpàtica que no la barroera i injusta invectiva de Pericot i Bosch Gimpera d’anomenar mossèn Serra Vilaró com a mossèn Carabassa. Si aneu a Encamp algun migdia d’aquests, aneu fins al Roc de l’Oral, i feu-ne oracle i estimada i intima oralitat. Parleu amb vosaltres amb aquella manera de parlar silent i respectuosa, navegant en la memòria dels antics i recordant els que hi foren i ja no hi són. Després aneu-vos a sadollar de temps i de segles frec a frec, com si ho féssiu en un pany de paret afigurant-vos un llenç de llum natural, en un amorós llençol, de la balma del Llunci. Notareu com a l’esquena un calfred de serenor i alhora d’agullada vigor allí us guanya. I des de la balma del Llunci, bo i recordant mossèn Joan Serra Vilaró com insigne arqueòleg i historiador i, a l’uníson amb la veu del Pere Canturri davallada del cel blau de Meritxell –i amb la teva també amic arqueòleg Gerard Remolins- li diem l’epitafi escrit en llatí que volia a la seva tomba de la necròpoli paleocristiana de Tarragona i que finalment no fou, però que des del llindar del temps del Llunci és: “Hic sita sunt fossa, J. Serra Vilaró ossa. Anno MCMLXIX” (en aquest indret són a la fossa el ossos de J. Serra Vilaró. Any 1969). Dit això, si baixem a Tarragona, tenim pendent un vermut amb olives.