Traïdors

Diu la vella dita italiana: “Traduttore, traditore.” Vol significar que les traduccions d’una llengua a una altra difícilment reflecteixen l’abast total de l’expressió original, menys com més complexa sigui i, fins i tot, arriben a desvirtuar-la totalment.

Aquests dies passats, un diari català assenyalava que l’errada d’un d’aquests “traïdors” havia convertit “apujar impostos” en “apujar imposats”. Per molt que els tributs ho siguin, d’imposats, no són exactament el mateix.

El cas ens ha recordat el d’una publicació impresa d’àmbit nacional que inicialment va tenir la pensada estalviadora d’aplicar traductor i corrector automàtic als escrits rebuts o elaborats a la mateixa redacció, i entre les primeres conseqüències impreses va ser adjudicar l’”Òscar” al millor actor d’aquell any a un tal “Estiguin Penn” i anomenar l’adversari del Volei Andorra com “Son estimar del palmell” (per Son Amar de Palma).

Amb bon sentit, aviat van substituir el sistema per lingüistes professionals, imprescindibles, sobretot, per corregir els defectes de les persones grans que van (vam) ser “educades” exclusivament en espanyol sota la dictadura tants anys imposada al sud del Runer i, com a molt, podíem fer servir la llengua parlada a casa, mai no escrita i amb totes les formes dialectals, localismes i ignorància total de sintaxi i ortografia normalitzades.

Feina intensa van tenir, sobretot al començament, la Montserrat i la Pites, amb escrits com aquest, potser encara més complexos quan es tractava d’informacions, i no de comentaris. I la seva tasca va servir perquè tots els qui arribaven al Diari procedents de més o menys al sud, n’aprenguéssim de debò.

Per sort, i a la vegada per dissort, els mitjans actuals, sobretot els impresos, es presenten amb un nivell de correcció més que acceptable. La dissort és que aquesta normalització, unida a la dels sistemes educatius, ha acabat ja pràcticament amb el lèxic andorrà peculiar, també ric i encara més propi, que només alguns veterans, com ara el Simon Duró, conserven i empren. La realitat és tossuda i aquesta sembla, a més, irreversible.

Per als plurilingües imperfectes, més problemes que les traduccions al català presenten els intents en sentit contrari, del català a altres llengües que no siguin també maternes o de la infància. Començant per les versions al francès, amb una complexitat almenys tan gran

com la del català per a ells.

Aquest no ha estat el cas –no ho podia ser– dels certificats plurilingües de vacunació contra la Covid 19 emesos pel Govern, de moment ja acceptats pels dos estats veïns, destinació més freqüent dels habitants del país, en espera que algun dia –proper– la validesa s’estengui al conjunt de la Unió Europea.

I és que a l’eficiència, agilitat, amabilitat del personal i tota la resta de virtuts demostrades al llarg de les successives campanyes d‘immunització contra la pandèmia s’ha afegit l’emissió del document que ens habilita per sortir al món: per començar, al més proper, on la majoria te segona residència o, si no, on es troben els familiars i altres persones properes que ja, finalment, podran –podrem– retrobar.