Donald Trump: de la disbauxa al caos i al deliri

Mesos després de les eleccions que va perdre davant Trump, Hillary Clinton va publicar un llibre en el qual culpava mig món de la seva derrota. Un dels damnificats en aquest repartiment de culpes era el seu contrincant a les primàries del partit, Bernie Sanders, el qual, segons ella, havia contribuït a la seva castanya electoral. Sanders li va contestar amb una sola frase: “Hillary Clinton es va enfrontar al candidat més impopular de la història d’aquest país, i va perdre.”

Jo diria que Sanders es queda curt quan considera Trump impopular. Perquè és més que això. És un fatxenda, un mentider, maleducat, demagog, racista, masclista i un home que ha utilitzat sistemàticament els rumors i la desinformació com a estratègia política. Ara bé, dit això, jo no recordo des dels anys 1973-1974 en el cas Watergate durant la presidència de Nixon un atac dels mitjans progressistes americans tan persistent contra el president dels Estats Units com el que ha sofert Trump.

I és que per a aquests mitjans la victòria de Trump va ser un cop molt fort. Clarament orientats cap al suport sistemàtic al candidat demòcrata, els resultats de les eleccions del 2016 varen constatar el seu error de càlcul i la falta de visió sobre la realitat del país. No van saber copsar, com vaig detallar en l’article anterior, la decepció pels vuit anys d’Obama pel manteniment d’una política del més pur establishment tradicional. I tot plegat coronat amb l’elecció d’una candidata com Hillary Clinton, que representava la culminació del Washington més ranci i més gris.

La reacció a l’elecció de Trump dels demòcrates i dels seus mitjans més afins va ser fulminant. L’endemà mateix van començar a proliferar els discursos anti-Trump, les crides a la resistència i el suport a les manifestacions en contra del president electe. Feia pena veure la simpatia amb què la CNN, The Washington Post i companyia tractaven les aglomeracions de protesta davant del edifici Trump de Manhattan i les manifestacions als campus universitaris –sobretot els de Califòrnia i Nova Anglaterra– amb pancartes que deien Trump no és el nostre president. Una demostració de mal perdre i un menyspreu als milions de votants que havien portat Trump a la presidència.

A continuació es va consolidar una política que duraria tota la seva presidència: els atacs sistemàtics, les mitges veritats, les acusacions amb bases febles... El 6 de gener de 2017, dos mesos després de les eleccions i dues setmanes abans de la jura, dels sis articles de The New York Times sobre Trump, quatre tractaven sobre la interferència russa a les eleccions, el tema estrella de l’inici de la legislatura, que fins i tot va comportar que es demanés ja l’impeachment del president electe. La pressió va durar fins que va aparèixer una altra història més atractiva i de la ingerència russa no se’n va parlar més. La nova troballa van ser els condicionants que Trump hauria establert en les relacions entre EUA i Ucraïna, lligades amb la informació que es pogués obtenir des de Kíev sobre el paper que hauria jugat el fill de Joe Biden des del seu lloc de treball en una empresa estatal ucraïnesa. I aquí sí que els demòcrates van aconseguir arribar a l’impeachment, sense èxit, com ja era conegut.

I enmig de les dues històries, els quatre anys de Trump a la presidència han estat esquitxats amb notícies negatives tractades amb una gran parcialitat. Amb els 3.000 quilòmetres de mur que Trump volia construir amb la frontera mexicana, mai es mencionava que el demòcrata Bill Clinton ja n’havia construït més de mil. Les imatges dels immigrants il·legals deportats per Trump omplien els noticiaris, però cap esment al fet que Obama en els seus primers quatre anys en va expulsar molts més que Trump. Les crítiques van ser abundants davant la negativa de Trump a tirar endavant els tractats comercials regionals, com ara el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP), però s’amagava que bona part de l’esquerra antiglobalitzadora i anticapitalista, capitanejada pels premis Nobel Paul Krugman i Joseph Stiglitz, havien estat durant molts anys clarament en contra també d’aquesta política de tractats.

Però l’actitud agressiva i provocadora de la Casa Blanca no ajudava tampoc a una valoració externa objectiva sobre les polítiques oficials. De fet, un dels pitjors problemes dels quatre anys de la presidència de Trump ha sigut la voluntària absència de correcció, tant política com personal, del president. Senzillament, es reia de la correcció. És més, se sentia més còmode i estimulava la incorrecció. No oblidem que Trump era membre i donant del Partit Demòcrata i que després es va situar com a independent i finalment es va passar al Partit Republicà per poder competir contra Hillary Clinton. Tot això en un termini de pocs anys. A fer punyetes la correcció. Fins i tot les poques actuacions acceptables de la seva presidència, com podria ser plantar cara a la Xina, exigir als socis europeus de l’OTAN que paguessin d’una vegada el 30% del pressupost que els corresponia després d’anys que només els EUA aportessin el 70% del total, promoure l’acostament d’Israel amb les dictadures àrabs del Golf, etcètera, es presentaven a l’opinió pública amb unes fórmules inacceptables, plenes d’arrogància, prepotència i gairebé menyspreu, no únicament en front dels adversaris, sinó també davant dels aliats.

Aquestes constants sortides de to del president van donar una inestimable munició a molts mitjans per crear en l’àmbit nacional i mundial un ambient generalitzat en què les posicions anti-Trump s’acceptaven amb tota naturalitat. L’endemà de les eleccions del 2020, Empar Moliner escrivia al diari Ara: “Es tan fàcil, tan reconfortant, tan dolç estar contra Trump... Sembla, i és, normal estar contra Trump i en aquestes terres de missió estem tan poc acostumats al consens. És curatiu tenir una causa amb consens.”

Però el més sorprenent d’aquest personatge és que, amb tota probabilitat, no serà només una anècdota en la història política dels Estats Units. Perquè després de quatre anys a la Presidència, gairebé 74 milions de nord-americans li han tornat a donar suport. En les darreres eleccions ha obtingut més vots que els que va arrossegar Obama el 2008. Malgrat les mostres clares dels seus tics racistes, va guanyar novament a Florida, amb un suport important dels hispans i dels afroamericans. De fet, des d’abans de 1960, el candidat republicà no rebia un suport de votants no blancs com el que ha tingut Trump. I jo encara aniré més lluny, amb una afirmació que mai es podrà demostrar: si no hagués estat per l’esclat de protestes racials tan properes a la data de les eleccions i per la nefasta actuació, en tots els sentits, en la pandèmia de la Covid-19, molt probablement Trump hauria estat el guanyador. Què va passar, doncs? Per què malgrat tot la gent el votava? Un tema molt atractiu, per reflexionar-hi.

Però una vegada perdudes les eleccions, el pitjor encara havia de venir. Trump es va passar quatre anys jugant amb foc, però al final es va cremar. La disbauxa i el caos el van portar cap al deliri, cap a un veritable esperpent. Perquè les setmanes que van des del 3 de novembre de 2020 fins al 6 de gener de 2021 passaran a la història com un dels períodes més foscos i patètics dels Estats Units. Dos mesos de mentides sobre un suposat frau electoral, la resistència a acceptar la derrota, els intents de revocar com fos la victòria de Biden, l’acusació de traïció al vicepresident Pence, la proliferació d’adhesius i cartells amb la frase Joe Biden no és el meu president, la crida de Trump als grups més exaltats dels seus seguidors a organitzar el que anomenava “la marxa per salvar Amèrica”, l’encoratjament a les seves milícies racistes... va culminar, tot plegat, en l’assalt al Capitoli en un intent d’intimidació als congressistes que només volien respectar la voluntat expressada a les urnes. Un dia negre per a la democràcia nord-americana, un dia que va causar cinc morts i que va fer caure fins al terra la imatge d’aquell país.

Trump es va superar a ell mateix. Espero, com crec que passarà, que la seva figura s’anirà diluint a mesura que passin els mesos i que a poc a poc el Partit Republicà es recuperarà dels efectes d’aquest queixal infectat, d’aquest gra que els va sortir gairebé de sorpresa fa quatre anys i que, malgrat tot, els va portar a recuperar la presidència. Però el partit hauria de reflexionar sobre les causes que van permetre que un missatge com el seu calés amb tanta facilitat en gairebé la meitat dels votants del país. Potser la raó es troba que no hi ha hagut mai als Estats Units dues presidències més diferents, en tots els sentits, que les de Jimmy Carter (1976-1980) i de Donald Trump (2016-2020). Però els presidents tenien dues coses en comú. En primer lloc, cap dels dos estava capacitat per ser presidents dels Estats Units. I segon, tots dos van guanyar en uns moments en què el país estava tip de l’establishment polític tradicional, del joc brut de la claca política de Washington, de les promeses no complertes, del màrqueting polític i de sentir les mateixes vaguetats cada quatre anys. Nixon i Ford en el cas de Carter i Obama, i Hillary Clinton en el cas de Trump, van obrir la porta de bat a bat als que serien els seus successors.

Un avís per a navegants, sobretot per als que seran protagonistes el 2024.