La tribuna

'De bellum luce'

El maig va fer 100 anys que moria l’escriptora gallega Emilia Pardo Bazán

Creat:

Actualitzat:

El 12 de maig va fer 100 anys que moria l’escriptora gallega Emilia Pardo Bazán. Una de les figures cabdals de la literatura espanyola dels segles XIX i XX. Alhora, gran defensora dels drets de la dona, allunyada dels populismes i feminismes barroers de la societat actual. Constructora de contes, ben autodidacta. Se li va impedir ésser la primera dona acadèmica. El prisma de l’època encara no reunia el criteri adient per saltar certs esquemes obtusos.

Al llarg de tota la seva producció, sempre defensà l’entesa entre homes i dones, sense embuts. Tant que arribà a dir que “Déu tan sols havia deixat dues coses per poder ser executades per les senyores: parir i criar... La resta és patrimoni comú”.

Una altra fita biogràfica immensa rau en el fet d’haver estat la primera dona a assolir una càtedra universitària a Espanya: en la que avui és la Universitat Complutense, la de literatura de llengües neollatines. No cal dir que tot plegat li reportà un munt de gelosia i enveges per part de ments masclistes, febroses i retrògrades… A banda, és clar, d’un gran enrenou. Fins al punt que només es van apuntar tres alumnes a les seves classes, a causa de la forta pressió exercida per altres col·legues docents primmirats.

Bona part de tot el que va escriure cal ubicar-ho al famós Pazo de Meirás. Dissortadament, l’anomenada d’aquest indret li ve donada per altres causes associades a la figura del general Franco i tota la seva família. Quan les autoritats corunyeses addictes al règim van voler regalar-lo al dictador, l’esposa d’aquest (Carmen Polo) va actuar de manera salvatge. Ordenà cremar un munt d’apunts manuscrits dels calaixos i correspondència de l’escriptora amb figures del nivell i la talla d’en Benito Pérez Galdós o Leopoldo Alas (Clarín), entre d’altres. Així, es va perdre un percentatge impressionant del seu arxiu personal. La mel no és feta per a la boca de l’ase. Sort que ella mantenia un lema com a referent. L’he situat al títol. Ben bé equival a la llum en la batalla. El Dia internacional de la llum es commemora el 16 de maig, havent-se fixat per la Unesco amb l’objectiu de fer conèixer la importància dels avenços i aportacions de la llum al desenvolupament humà.

Un cop dit això, goso establir una doble simbiosi entre la vàlua o necessitat ineludible de l’energia lumínica i l’aliment intel·lectual que ens aporta la bona literatura. La llàstima, però, rau en el fet de copsar una bona part de la societat endormiscada en la cultura de no comprometre’s en causes nobles i cabdals. Com l’esforç, el compromís, la solidaritat entre pobles, l’entesa global entre les diferents cultures, etcètera…

… Entenc perfectament que sovint pico pedra. La de gent que passa de tot. La del que es pensa que vull fer com de predicador. O la d’un món absent que ni tan sols reacciona davant d’una pandèmia que ens té tenallats de fa més d’un any. Sense oblidar la bretolada d’uns polítics impresentables, tant a Madrid com a Catalunya. Ni tan sols arriben a l’aprovat justet.

Si us plau, que es faci la llum! Que realment sorgeixin figures de la talla de n’Emilia Pardo Bazán! I have a dream.

tracking